Consell 1: És necessari un catàleg bibliogràfic personal?

Una de les necessitats que hem de valorar si disposem d'una biblioteca personal és la creació d'un catàleg, que no és altra cosa que una base de dades i, per tant, una manera de gestionar la informació sobre la col·lecció bibliogràfica. Si considerem els llibres i altres documents com a continents d'informació, el catàleg es converteix en una unitat de metainformació. Disposar d'un catàleg personalitzat i mantenir-lo és aconsellable per almenys dos motius:

a) Permet controlar el volum bibliogràfic de la biblioteca i la localització de cada document. Aquesta funció es fa especialment evident quan s'inclou tot tipus de document bibliogràfic, a banda dels llibres: reculls de fotocòpies, articles impresos, informes, dossiers, documents electrònics, gravacions, etc. Si obrim al màxim l'àmbit d'una biblioteca personal a qualsevol tipus d'unitat d'informació (pel·lícules, documentals, llibres, còmics, revistes, música, etc.), és fàcil que una biblioteca mitjana superi el miler d'unitats. Com que els espais dels habitatges mitjans són reduïts (avui en dia, els arquitectes de pisos prefabricats no preveuen espais per a estudis, despatxos o biblioteques personals), els documents solen estar dispersats entre moltes estances (o, fins i tot, en altres habitatges) i no és habitual no saber trobar algun document de manera immediata. Els catàlegs o bases de dades poden resoldre aquestes situacions.

b) Permet conèixer l'estructura de la nostra biblioteca personal. Les bases de dades són una manera d'ordenar la informació i, per tant, permeten tractar-la estadísticament. Perquè això sigui prou efectiu, cal disposar d'un bon conjunt de metadades (descriptors) i un bon sistema de classificació (a tot això ens referirem en altres escrits d'aquest blog). Aquesta anàlisi ha de permetre conèixer l'estructura i l'evolució de la biblioteca i ajudar al desenvolupament de la col·lecció. De fet, és una manera de contribuir al nostre autoconeixement.

Així doncs, la catalogació de la nostra biblioteca personal és important si volem treure profit de la informació que ens aportarà. Ara bé, no oblideu que la tasca serà en va si no se'n realitza un manteniment periòdic.

Manual de sociolingüística

Manual de sociolingüística

Toni Mollà
Col·lecció Graella

Editorial Bromera, 2002 - 246 pàgines

Toni Mollà, el prolífic sociolingüista de Meliana, ja havia endegat la publicació del "Curs de Sociolingüística" ara fa vint anys en la mateixa editorial. En aquest llibre Mollà en fa una revisió condensada i, val a dir, agraïda. Ja se sap que dins l'òrbita cultural catalana han estat els valencians els que més han treballat el camp de la sociolingüística, almenys des del pla teòric (els catalans han treballat més els temes pràctics: planificació, legislació, etc.) No existeixen gaires obres sobre aquests temes que s'hagin publicat en aquest nou segle que ja tenim ben estrenat. És per això que, al meu entendre, aquest llibre de Mollà esdevé un dels més actuals i necessaris per als interessats en aquest tema. A banda de presentar els conceptes i principis bàsics propis de la disciplina, en tot moment no es perd la referència a la realitat més propera, la catalanovalenciana (a penes es parla del context balear, el nordcatalà o el de la Franja, clarament per la limitació de l'espai disponible). La presentació dels temes és lúcida, directa i molt equilibrada, com correspon a un bon manual.
Ara bé, l'abast de l'obra no permet a l'autor endinsar-se en determinats temes, com, per exemple, l'anàlisi de les polítiques lingüístiques des d'altres perspectives socials, alienes a la sociologia: política, postcolonialisme, estudis culturals, etc. I també, en totes les obres de sociolingüística s'hi troben a faltar els conceptes elaborats des de la psicolingüística. Convinc amb l'autor que la llengua s'ha d'analitzar des de la perspectiva social (o psicosocial), però entenc que cal el concurs de tots els corpus teòrics de les ciències socials i els estudis culturals per abordar el tema.
Com és que, si el tema de la llengua es pot comprendre des d'un punt de vista científic (des de les ciències socials), encara hem de sentir dir tantes mentides i incongruències en la vida pública quotidiana?
Com es tracten actualment des de l'àmbit acadèmic (o almenys, des de la recerca i el pensament) els problemes de les minories, un cop superats els plantejaments marxistes dels anys setanta?
Què pot aportar la disciplina històrica, amb totes les seves branques de pensament, a l'estudi de la llengua?
Què dir-ne dels següents conceptes: etnicitat, estat, colonialisme, immigració, neoliberalisme, Unió Europea?

Un parell d'observacions més que em venen a partir de la lectura del llibre. Cal dotar-se d'un bon feix de coneixement de les realitats lingüístiques d'altres comunitats de tot el món (Québec, Bèlgica, Hongria, Letònia, Perú, Indonèsia, etc.) per tal d'estudiar el cas català amb més perspectiva. I, finalment, em sorgeix la següent pregunta: existeix un pensament sociolingüístic castellà, més enllà de l'estudi dels registres i les variants dins del propi idioma? Dóna la sensació (i també en altres disciplines, com ara la historiografia) que existeixen escoles de pensament molt separades entre el centre del Regne i les perifèries plurilingües.

Pensament polític català

Pensament polític als Països Catalans, 1714-2014

Enric Pujol i Jaume Renyer (ed.)
Col·lecció Temes Contemporanis

Centre d'Estudis de Temes Contemporanis i Editorial Proa, 2007 - 364 pàgines

Els editors del present llibre es dolen en la introducció de la dificultat de crear una línia acadèmica sobre l'estudi del pensament polític català (compte, no d'història política, que d'aquesta n'hi ha molta). Per posar remei a aquesta mancança, els editors organitzaren un congrés a Lleida l'any 2006 per començar a elaborar una síntesi històrica "de les idees i dels corrents polítics més influents als Països Catalans d'ençà del període modern". D'aquells debats, amb ponents de solvència, n'ha sortit aquest publicació que cal rebre amb gran interès.

Es tracta d'una obra amb vocació seminal, "per tal d'obrir noves línies de treball de cara a l'esdevenidor", que compta amb la col·laboració del Centre d'Estudis de Temes Contemporanis, un think tank que té una producció bibliogràfica poc coneguda, però d'una qualitat excel·lent. Els editors van fixar l'inici del tema al segle XVII, període on es começaren a plantejar diversos problemes encara oberts actualment. Normalment, een aquesta mena de reculls de treballs, l'interès varia notablement d'un a l'altre, però en aquest cas els diversos autors aconsegueixen mantenir al màxim la curiositat de l'autor i el nivell de llegibilitat per als no-iniciats.

Després d'haver llegit àvidament el llibre, destaco els capítols de Joaquim Albareda (sobre el segle XVIII), Pere Anguera (federalisme i republicanisme), Ferran Toledano (conservadorisme), Agustí Colomines (catalanisme), Josep Gelonch (sobre la figura de Josep M. Xammar), Albert Balcells (anarquisme, socialisme i comunisme), Jaume Renyer (republicanisme contemporani) i Felip Martí-Jufresa i Gerard Rosich (revolució). Al final, es fa una valoració de les ideologies emergents, on tots els autors conclouen amb pessimisme sobre la creativitat ideològica del nou mil·leni. Tant sols Renyer aposta pel republicanisme catalanista com a ideologia que encara presenta molts fronts per desenvolupar. També Jordi Casassas s'expressa en aquesta línia (de fet, l'emergència de diversos think tanks a Catalunya els darrers anys exploren aquesta via). Sorprèn la poca fe dels autors del darrer capítol sobre la incidència dels moviments antiglobalització en la nostra societat. Estic d'acord que aquestes ideologies, a l'igual que les alternatives verdes (ecologisme, slow movement, etc.), no són prou fortes per generar una gran ideologia holística, com ho fou el marxisme, però crec que cal donar confiança que es desenvolupin més, malgrat la crisi que estan patint actualment.

En definitiva, espero que el llibre sigui una font generadora de futurs estudis en la línia de pouar en les bases del pensament polític català i en la recerca de la complexitat de la societat, tan necessària en un món on sembla que triomfen les idees simplistes i lineals (i demagògiques).