7 de febrer de 2009

El malestar en la cultura catalana

El malestar en la cultura catalana
La cultura de la normalització 1976-1999
Josep-Anton Fernàndez
Biblioteca Universal Empúries
Editorial Empúries, 2008 - 401 pàgines

Magnífic, brillant i honest, en el millor dels casos; interessant, en el pitjor.
Per fi, un llibre provocador però rigorós alhora. Feia temps que cercava textos interpretatius sobre el sistema cultural català, però no acabava de trobar res prou satisfactori. Josep-Anton Fernàndez ens ofereix un treball des de la perspectiva dels Estudis Culturals, una nova dimensió de recerca que ha revolucionat el món de les humanitats en els països anglosaxons. A casa nostra, aquesta disciplina encara resulta pobra i és per això que el llibre de Fernàndez resulta tan revelador. Els lectors hauran d'acostumar-se al nou argot cultural (deconstrucció, performativitat) i treballar amb conceptes potents com subordinació cultural, colonització o violència simbòlica. Fernàndez també aporta noves etiquetes lèxiques per anomenar alguns fenòmens com Restauració (per als anys de la democràcia espanyola) o diàspora andalusa (per als processos immigratoris dels anys seixanta).

Cal dir d'avançada que l'autor ha estat molts anys en universitats d'Itàlia i, especialment, d'Anglaterra, on ha pogut covar el seu pensament (per cert, és sorprenent la quantitat d'estudis sobre la nostra cultura que es duen a terme a l'estranger, alguns ressenyats en el llibre).
L'obra ofereix "hipòtesis interpretatives per entendre què ha passat en la cultura catalana dels últims trenta anys". Per fer-ho, parteix del concepte de Normalització, que seria el projecte cultural propi d'aquest període democràtic, després de la repressió dictatorial (combatuda per l'anomenat resistencialisme cultural). Immediatament, l'autor identifica la normalització com una clara expressió d'una crisi típicament postmoderna (el malestar). La conclusió és que durant els darrers anys s'ha dissolt el vell consens sobre el significat de la identitat catalana.
A partir d'aquí, l'autor desconstrueix l'estat de la cultura catalana a partir de tres elements que estan en crisi: els discursos de legitimació de la cultura catalana, els seus mecanismes de valoració dels productes culturals i els seus discursos identitaris. L'anàlisi d'aquests elements ocupa gran part del llibre i resta prou resumida en el següent paràgraf (pàg. 328-329):

"En primer lloc, és una crisi dels discursos de legitimació produïda per la mercantilització resultant dels esforços per construir un mercat i una indústria culturals en català, i com a efecte de l'establiment de la comunitat autònoma catalana, un tipus d'estructura política que Manuel Castells anomena "quasi-estat nacional", i que per la seva pròpia naturalesa només pot generar una legitimació feble de polítiques, discursos i institucions. En segon lloc, és una crisi de producció de valor, en què els mecanismes de selecció de la cultura catalana no aconsegueixen de produir els efectes canonitzadors desitjats a causa de canvis estructurals experimentats des del 1976; com a resultat, s'ha produït una relativització general del valor dels productes culturals de forma que judicis de valor com ara "tota la literatura catalana és mediocre" o "tot el cinema català és dolent" no només són possibles sinó que són relativament freqüents. En últim lloc, es tracta del que anomeno una crisi d'identificació que afecta tant els discursos identitaris com els processos de representació simbòlica. Les categories identitàries actives a Catalunya fins a la Restauració de la monarquia constitucional han experimentat un procés de fragmentació i redefinició que ha dissolt el consens sobre el que significa ser català avui. Aquests canvis, inclòs el caràcter excepcional de la immigració espanyola dels anys seixanta, han superat la capacitat dels recursos simbòlics, retòrics, pragmàtics i institucionals a l'abast de la societat catalana per tal de representar-se ella mateixa en tota la seva complexitat, fins al punt que constitueixen un autèntic procés de desconstrucció nacional."

Ben lúcid és el plantejament de la interpretació dels fenòmens migratoris del franquisme per part de la cultura catalana. Fernàndez és crític amb aquell eslògan que resa que "és català qui viu i treballa a Catalunya", ja que no diu res sobre la nostra especificitat cultural. D'altra banda, també assenyala el gran desconeixement que regna encara avui en dia sobre les expressions culturals d'aquest component migratori. Per què no apareix reflectit aquest en les produccions culturals catalanes? Valdria la pena que altres autors treballessin en aquest tema i, alhora, extendre'l a la darrera onada migratòria. Penso que la invisibilitat catalana, de la qual tant parla Fernàndez en el llibre, està fent molt de mal quan aquesta nova immigració a penes la percep, a diferència de la immigració franquista, que compartia amb la població autòctona aquell esperit de resistencialisme en front de la dictadura.

Fernàndez creu que els catalans estem estigmatitzats (per tant, som tots homosexuals -l'autor ha treballat força des de la teoria queer-, uns monstres i uns marcians), però això és precisament allò de la nostra cultura que atreu des de fora. Tot i estar traumatitzats, els catalans ja estem morts: "els catalans som però no existim". Fernàndez és optimista: "Qui creurà en la nostra existència sinó nosaltres?". Des què vaig deixar la universitat, un espai d'una homogeneïtat cultural relativa, i finalment m'he incorporat en una gran empresa, amb una forta presència de mà d'obra qualificada procedent de fora del país i amb relacions molt estretes i freqüents amb els aparells estatals, el meu trauma de la diferència s'ha incrementat, resultat del "xoc de civilitzacions" (en paraules de Samuel Huntigton) experimentat. Fa temps que he assumit un nou paradigma per interpretar personalment el trauma cultural: insistir en la meva existència cultural, fer acréixer la visibilitat mitjançant una interpretació del món autocentrada. Catalunya és una terra en conflicte i Fernàndez, en el seu llibre, ens convida a acceptar la realitat sense traumes. Realment espero efectuar ja una segona lectura del llibre, aquesta amb el llapis a la mà i un paper per escriure-hi les idees en detall. Mentrestant, qui vulgui un resum de les seves conclusions, pot consultar l'entrevista a l'autor publicada a L'Avui.

Cap comentari:

Publica un comentari