28 de març de 2009

Els orígens ètnics de les nacions

Els orígens ètnics de les nacions
Anthony D. Smith
Editorial Afers i Universitat de València, 2008 - 470 pàgines


Un títol com aquest pot fer tirar enrere més d'un si se'l troba en una llibreria o a la lleixa de la biblioteca: ètnia recorda raça i, si ho barregem amb nació, hi hauria molts europeus (i europeistes) que s'escandalitzarien. Res més lluny de tot això. Smith és un reconegut sociòleg anglès que escrigué aquest influent llibre el 1986, però que fins ara no havia estat traduït en català per l'editorial Afers. En aquest punt cal felicitar aquesta casa editora de Catarroja (l'Horta Sud, País Valencià) per la seva col·lecció "El món de les nacions" dedicada als estudis sobre el nacionalisme. Aquest és un concepte propi de les ciències polítiques, malgrat que bona part dels llibres que trobem a les llibreries són més aviat divertimentos (assajos en el millor dels casos), partidistes i poc profunds. Ara bé, diversos acadèmics seriosos estudien el tema des de la universitat i altres centres de recerca, tant d'aquí com de l'estranger (penso, per exemple, en Montserrat Gibernau, catedràtica de Política al Queen Mary College, de Londres; o Antoni Estradé, professor de la UAB). Naturalment, des de la universitat espanyola l'estudi del nacionalisme no hi té lloc, bé per l'obcecació del mateix nacionalisme espanyol, bé per l'adhesió a la versió més light del constitucionalisme (hi ha excepcions molt notables, però, com el catedràtic de Lingüística de la Universitat Autònoma de Madrid, Juan Carlos Moreno Cabrera).

Parlem del llibre. Smith va estudiar Cultura Clàssica a la Universitat d'Oxford i basa aquest llibre seu en les cultures antigues, les ètnies, amb força paral·lelismes amb les modernes. La seva reflexió el porta a distingir dos tipus d'ètnies. Les ètnies laterals serien aristocràtiques, de límits confusos i indeterminats (per ex. hittites, perses, romans, francesos, anglesos, castellans, àrabs, polonesos). Les ètnies verticals serien populars, urbanes i, sovint, burgeses (per ex. fenicis, armenis, jueus, suïssos, catalans, holandesos). Aquestes presentarien vincles més intensius i exclusius que les ètnies laterals. Entre les ètnies verticals, n'hi ha de diversos tipus: amfictionies (grecs i fenicis), frontereres (hongaresos, suïssos, catalans, etc.), confederacions tribals (irlandesos, zulus), diàspores (jueus, armenis i xinesos) i sectes (drusos, coptes, nestorians).

De fet, Smith discrepa de les dues vessants tradicionals sobre l'origen de les nacions: d'una banda, aquells que pensen que el fet nacional és una propietat inherent de la humanitat, una constant humana, una cosa natural i universal; de l'altra, aquells que creuen la nació és una invenció moderna. Smith advoca per parlar d'etnicitat com un concepte més fonamental i ample que nacionalitat, més estès en el temps. És més, ell diu que:
"El que amera la vida social i cultural de l'antiguitat i l'alta edat mitjana a Europa i al Pròxim Orient són les ètnies més que no les nacions (...) Aquestes ètnies existiren a dintre o a la vora de diverses organitzacions polítiques (...) Alternativament constituïren diversos enclavaments a dintre dels grans imperis de l'antiguitat i de l'edat mitjana, i van persistir independentment de qualsevol formació estatal congruent." (pàg. 177)

Smith es pregunta per què grans estats o pobles antany potents com els assiris, els fenicis, els jueus o els normands han desaparegut absorbits sense deixar rastre ètnic. L'autor es respon: "Il·lustra la nostra tesi principal: és a dir, el paper central de les tradicions religioses i dels clergats i ritus distintius en el manteniment de la identitat ètnica. (...) és evident que els clergats són més importants que les organitzacions polítiques i les pàtries en la salvaguarda de la identitat ètnica i en la consolidació de la supervivència ètnica al llarg dels segles". Això és vàlid, però, en èpoques premodernes, tot i que també s'aplicaria en alguns casos contemporanis (per exemple, la simbiosi entre el franquisme i el catolicisme féu que alguns catalans donessin suport al règim, amb continuïtat encara avui en dia).

No és fins a la modernitat (a partir dels segles XVII i XVIII) quan algunes ètnies es transformen en nacions. "No sols és que les poblacions ètniques de la majoria d'estats estan barrejades (...), sinó que els límits d'aquests estats sovint no coincideixen amb l'abast d'una sola població ètnica. A dintre d'aquests estats, a més, hi ha tant ètnies com nacions" (pàg. 243). Smith cita com a "nacions dretes i fetes" Catalunya, Escòcia i Flandes (serien aquelles nacions encara mancades d'estat), mentre que els gallecs serien comunitats ètniques, mentre que hi ha ètnies que aspiren a esdevenir nacions, com els kurds, els gal·lesos, els occitans, els bretons, etc. Les ètnies que vulguin constituir-se en nacions han de construir un mite sobre els orígens, organitzar un territori i crear drets i deures comuns, és a dir, una ciutadania. A partir d'això, Smith dedica un parell de capítols lúcids sobre la constitució de les nacions.

Allò que té de bo l'aproximació de Smith és el caràcter simbòlic que atorga a l'etnicitat i la nacionalitat. En conseqüència, els membres d'una nació no cal que siguin similars, sinó que han de sentir un lligam intens de solidaritat cap als seus conciutadans. La supervivència de l'ètnia consisteix en la continuïtat "d'aquelles formes i tradicions ètniques que poden exercir una influència solidificant i distintiva damunt la perspectiva i els sentiments d'una població". Smith atorga també un sentit històric a les nacions modernes, que tindrien les seves arrels en les antigues ètnies. Ara bé: "el fet de convertir el nacionalisme en una ideologia estatal oficial dóna com a resultat la negació de la validesa de les reivindicacions de qualsevol comunitat que no es puga equiparar amb un estat existent dintre del sistema regional d'estats." Les elits estatals neguen sistemàticament les aspiracions de les seves ètnies, "exactament a causa de la seua ignorància (composta sovint d'una falta de ganes de saber) sobre els diferents mites, símbols i memòries i valors distintius de les ètnies minoritàries." Aquests estats estan recolzats per les organitzacions interestatals: "com que la comunitat internacional només pot reconèixer estats nació degudament constituïts, sovint es veu obligada a tolerar tota mena de brutalitats comeses pels règims legítims d'estats que fins ara han estat admesos al concerts dels estats, mentre que rebutja d'atorgar qualsevol legitimitat a les reivindicacions, siguin o no raonables, d'aspirants a nacions, ofeses i excloses."

Smith ataca les pretensions de domini de les nacions nuclears que conformen els estats pluriètnics (la majoria), però tampoc veu clar que sigui positiu una profusió de nacions que vulguin constituir-se en estats (especialment, en llocs on aquestes estan poc definidies, com a l'Àfrica), ja que la descentralització tindria conseqüències econòmiques, segons ell. La darrera pàgina del llibre sembla que Smith advoqui pels sistemes federals i confederals, a més de la independència d'alguns casos molt clars, com una forma de solucionar el problema.

Durant la lectura del llibre, inevitablement es pensa en el cas català (tractat molt favorablement per Smith) i es té la sensació que la realitat nacional pot desaparèixer un moment o altre. Cal tenir en compte, però, que el llibre només tracta un aspecte específic del nacionalisme: la relació amb l'etnicitat i la construcció d'identitat. Cal complementar l'estudi amb altres treballs que parlin del colonialisme, la dominació, el dret i la seva reconstitució.

Cap comentari:

Publica un comentari