Llengua, nació i diglòssia

Llengua, nació i diglòssia
Joan-Lluís Marfany
L'Avenç, 2008 - 301 pàgines

Marfany, professor de literatura a la Universitat de Liverpool, és un actiu investigador que ha fet moltes aportacions al coneixement de l'ús del català i la introducció del castellà des de l'època moderna fins al segle XIX. Amb tot això, em va sorprendre molt quan vaig començar pel pròleg del llibre, on Marfany fa referència a una obra seva anterior, tot dient que "molta gent, i sobretot, amb alguna honrosa excepció, la immensa majoria dels especialistes del ram, han decidit de fer com si no existís. És el que se sol fer quan no es pot fer cap altra cosa, tret d'allò que exigiria una honestedat intel·lectual que no es té." El llibre semblava batallador i la seva lectura s'aventurava interessant.
En efecte, Marfany exposa en aquest treball el fruit de les seves reflexions en l'estudi que acaba de començar sobre la Renaixença catalana. Les seves tesis estan predestinades a ser revulsives, ja que són revisionistes i crítiques. A més, hi ajuda l'estil d'escriure d'en Marfany: molt entenedor i planer, però alhora esmolat (molts hi reben bastonada en aquest llibre).
En primer lloc, l'autor fa una incursió crítica en la teoria sociolingüística. Després de mostrar la imbricació innecessàriament embolicada d'alguns conceptes, Marfany pren la diglòssia com la seva categoria de treball. La seva tesi comença afirmant severament que la societat catalana esdevingué diglòssica des de finals del segle XVI, fins al punt màxim aconseguit just quan s'iniciava la Renaixença. És a dir, els sectors dominants de l'Antic Règim decidiren fer servir llengües diferents per ocasions distintes. Al segle XIX, aquesta situació diglòssica ja era general en la societat catalana. Llavors, exposa exemples de situacions diglòssiques en els comportaments lingüístics (escrits i orals) dels obrers anarquistes al tombant del segle XX, de l'estament religiós i de la producció impresa catalana. Tot això, li serveix per dissertar sobre el procés de formació d'una llengua a partir de l'estandarització d'un o diversos parlars, associat alhora a la creació dels estat-nació. Per cert, tot el llibre conté paral·lelismes constants amb altres altres "llengües sense estat" o "llengües minoritàries": gal·lès, gaèlic, bretó i occità.
La nova visió de Marfany posa en dubte moltes de les teories admeses fins ara, les quals qualifica com afectades per l'anacronisme, això és, la contaminació de la interpretació del passat per la ideologia i la situació del present. Almenys no es pot negar que l'exposició de les reflexions de Marfany és honesta. Però a vegades la seva llengua resulta ofensiva: a qui critica exactament quan parla dels nacionalistes? Ja ho sap que aquesta paraula té massa sentits perquè un investigador tan rigorós com ell s'hi refereixi sense més? És important no barrejar llengua i nació, perquè és fàcil tenir molts bons coneixements en una disciplina (la de la llengua) i cagar-la per no dominar prou l'altra (les ciències socials).
Buscant per Internet, me n'he adonat que Marfany ha estat un investigador polèmic, que algú ha arribat a qualificar de negacionista (potser massa i tot). Trobo que el concepte de societat diglòssica és correcte, però Marfany no hauria d'oblidar la legislació lingüística espanyola (sobretot la del segle XIX i, molt més, la del XX), la repressió militar (des del segle XVIII), etc. Pel que fa als temes estrictament ideològics i polítics, ja se sap que els postulats del nacionalisme decimonònic (no només el català, sinó tots els d'aquells estats-nació que van acabar barallant-se en la Primera Guerra Mundial) estan més que superats per obsolescència, de la mateixa manera que la visió positivista en la ciència també s'ha superat i tots junts es veuen avui en dia com una mostra d'ingenuïtat.
Almenys, cal esperar que el nou llibre d'en Marfany motivi el debat constructiu entre els nostres investigadors de la llengua, que se centri exclusivament en els termes i els conceptes estrictament propis de la filologia, sense passar a altres disciplines. Deixeu-ho això últim als entesos.