La inspiració anglesa

Els darrers mesos diversos autors catalans han publicat libres escrits lluny d'aquí, a Anglaterra. Sembla que aquest país atlàntic sigui un lloc que convidi a la reflexió pausada que ha de permetre parir un bon llibre. Com si es tractés d'un monestir, Anglaterra seria una terra per retirar-s'hi, on existeix la distància adequada per mirar-se determinats temes calents (nacionalisme, llengua, cultura, etc.) sense la contaminació de la sorollosa vida intel·lectual del nostre país.
L'any passat, Josep-Anton Fernàndez publicava "El malestar en la cultura catalana", un assaig molt lúcid sobre el significat actual de la cultura a Catalunya, després de trenta anys de democràcia. Tot i que ara Fernàndez està a Barcelona, el llibre es va gestar mentre era a Londres, al Queen Mary, durant un període fecund de recerca.
A Liverpool hi ensenya (em penso que ja s'ha jubilat) Joan-Lluís Marfany, autor de diversos llibres sobre literatura catalana. L'últim d'ells és "Llengua, nació i diglòssia", també un estudi lúcid i demolidor, destinat a remoure la disciplina, com ho han fet anteriors llibres seus.
Encara més, Montserrat Guibernau, catedràtica de Política al Queen Mary de Londres, acaba de publicar "La identidad de las naciones". Es tracta d'una obra teòrica, amb molts exemples comparatius.
Finalment, l'ambaixador d'Espanya al Regne Unit, Carles Casajuana, ha escrit la novel·la "L'últim home que parlava català", amb la qual ha guanyat la 29a edició del Premi Ramon Llull. El llibre conté una reflexió sobre el futur de la llengua. De nou, la distància que ofereix Anglaterra ha donat fruit en aquest llibre a una reflexió, tot i que novel·lada, sobre un dels molts aspectes que ens apassionen als catalans.