Gran descobriment d'aquest autor, poc conegut avui en dia i no prou valorat. Un magnífic coneixedor de la literatura i la història, Carmona, tot i haver nascut a Lleida, no va aprendre el català fins molts anys més tard, ja que de petit la seva família va marxar cap a Madrid.
Carmona escriu amb gran erudició, directe i crític. Contraposa dues cultures paral·leles en el desvetllament cultural de la Catalunya al segle XIX: els jocfloralescos (Rubió i Ors, Aribau, Guimerà) i els xarons (Robreño, Clavé, Monturiol, Pitarra). La seva proposta, marcadament d'esquerres, realça el paper dels autors oblidats de la renaixença catalana (denominació que Carmona a penes utilitza). És l'altra meitat que no ens van explicar a l'escola. Ara, m'agradaria llegir alguna història cultural del nostre país que parli dels "primitius" del segle XVIII i primers del XIX.
23 de setembre del 2011
5 de desembre del 2009
Portades per vendre llibres: l'exemple de "Les ciutats creatives"
Les ciutats creativesRichard Florida
Pòrtic (Barcelona) 2009 - 446 pàgines
Després d'una llarga pausa, em nego d'acabar l'any sense publicar un nou post al blog. Ho faré amb el nou llibre de l'economista nord-americà Richard Florida. De fet, no vull pas parlar del contingut del llibre. Tan sols assenyalo breument que aquest autor va introduir fa uns anys el concepte de classe creativa, que inclou els treballadors del coneixement i tots aquells que innoven. Els membres d'aquesta classe social són els responsables del creixement econòmic. En aquest nou llibre de Florida, l'autor s'unta de determinisme geogràfic per afirmar que el lloc on es viu és molt important per la consecució de les metes professionals i per aconseguir la felicitat personal. Així doncs, com més gent creativa existeixi en un lloc (i, per tant, més realitzada i més feliç), aquest indret actuarà més com un motor econòmic d'una megaregió. Aquesta idea matisa força l'esperit igualitari que impregna moltes concepcions actuals del fenomen de la globalització. Les teories de Florida han estat sovint titllades d'elitistes i no es pot negar que també són liberals. Suposem que és per això que l'autor ha captivitat el prologuista de l'edició catalana, Ramon Tremosa, professor d'Economia de la Universitat de Barcelona i parlamentari europeu per CiU. (Podeu baixar-vos el pròleg d'en Tremosa des d'aquest link.)
Dit això, voldria fixar-me en l'edició del llibre. D'entrada, cal donar l'enhorabona a la traducció catalana d'una obra estrangera en una disciplina que compta amb alguns llibres escrits en la nostra llengua, tot i que no tants com seria desitjable. En efecte, els llibres divulgatius sobre economia política centrats al nostre país atrauen els intel·lectuals del catalanisme economicista (és a dir, aquells que centren el discurs del país en la seva força econòmica i l'espoli fiscal). El llibre de Florida, doncs, ha estat de l'interès de Tremosa i, sobretot, del Centre d'Estudis de Temes Contemporanis, que ha tingut la iniciativa de publicar-lo.
L'edició del llibre s'ha dissenyat expressament perquè fos el més atractiva possible per al públic català. A la portada, hi veiem un pal ple d'indicacions quilòmetriques a diferents destinacions del món, on destaca Barcelona sobre un fons difuminat de les illes de l'Eixample de la capital catalana. A més, els editors han afegit el subtítol: "Per què Barcelona és l'onzena megaregió mundial?". Curiosament, el llibre no cita en cap moment la capital catalana. Tan sols en la primera part del llibre l'autor dóna una llista de les megaregions del món ordenades segons un parell o tres d'indicadors econòmics. En aquesta llista figura el binomi Barcelona-Lió, cal dir que per sobre de París, Madrid, Berlí
n i Beijing. La resta del llibre exposa resultats d'estudis emmarcats als Estats Units. El llibre és molt interessant, però s'ha de dir que la portada i el pròleg són força enganyosos pel que fa al contingut.Encara més. El llibre de Richard Florida s'ha traduït també al castellà sota el títol "Las ciudades creativas" (el títol original és Who's your city?, res a veure amb la nostra adaptació), publicat per Paidós. I ara, sorpresa! El subtítol castellà és ara: "Por qué donde vives puede ser la decisión más importante de tu vida", una frase molt més d'acord amb el contingut de l'obra. El dibuix de la portada és molt més esquemàtic que el de l'edició catalana (m'agrada més aquesta, però): ara hi ha tres fletxes que indiquen la direcció de Londres, Nova York i Tòquio.
En tot cas, esperem que puguem seguir gaudint dels best-sellers mundials sobre economia política traduïts a la nostra llengua.
18 d’abril del 2009
Els usos del passat
Els usos del passat.Història, memòria, política
Enzo Traverso
Publicacions de la Universitat de València, 2006 - 162 pàgines
Enzo Traverso és un reconegut politòleg italià, instal·lat a França i especialitzat en l'estudi dels totalitarismes, sobreto el nazisme i l'antisemitisme des del punt de vista de l'elaboració intel·lectual d'aquests conceptes. Afortunadament, l'editora de la Universitat de València li ha publicat dos assajos en català-valencià, el més recent dels quals és Els usos del passat o en el seu títol original, Le passé, modes d'emploi, parafrasejant el llibre de Georges Perec.
Es tracta d'un assaig deliciós, que, dividit en diferents capítols, repassa diversos conceptes associats en els ussos polítics de la història: memòria, temps històric, veritat i justícia, revisionisme, així com l'elaboració historiogràfica de la memòria de la Shoah jueva i el concepte de feixisme. L'autor se centra sobretot en el cas alemany, amb alguna comparació amb l'Itàlia de Mussolini, i unes quantes mencions a les dictadures argentina i espanyola. És un llibre que cal llegir mitjançant l'aplicació reflexiva al cas espanyol. Al contrari del que sovint pensem a casa nostra, els crims del nazisme no foren reconeguts immediatament per la historiografia, sinó que hagueren d'esperar uns anys, fins al punt que la Shoah ha esdevingut el paradigma de la memòria històrica occidental.
Traverso vol alertar sobre l'obsessió dels occidentals per les commemoracions històriques i l'ús que es fa del passat per les institucions governatives que pretenen imposar-ne la versió oficial. Al llarg de l'assaig, l'autor explora les relacions ambigües entre la memòria, la història i l'escriptura de la història.
En fi, una ressenya millor que la que us faig jo la trobareu al blog d'El Llibreter.
14 d’abril del 2009
No-ficció de butxaca
L'altre dia vaig comprar l'últim volum de la col·lecció Al dia, publicada per Eumo, la prestigiosa editorial de Vic. Es tracta d'un llibret que fa una introducció concisa i actual al conflicte entr Palestina i Israel. M'agrada introduir-me en els diversos temes de política internacional mitjançant aquesta mena de petites obres introductòries. L'any passat vaig llegir també un altre llibret d'aquesta mateixa col·lecció, que parlava de les etapes comunista i capitalista dels països de l'Est.Les obretes que tracten de manera breu i entenedora diversos temes del coneixement es van popularitzar molt amb la col·lecció Que sais-je?, de les Presses Universitai
res de France, que s'inicià l'any 1941, però que encara surt actualment i que, a més, ha estat exportada a altres sistemes editorials. Sempre es tracta de llibres en format butxaca, fins i tot de mides una mica més petites al format pròpiament conegut com de butxaca, escrits per especialistes en la matèria corresponent.Al nostre país aquest format s'ha assajat diverses vegades, jo crec que amb èxit, tot i que les iniciatives sempre han tingut un final. Potser l'excepció seria la col·lecció Episodis de la Història, de l'editorial Rafael Dalmau (de la qual en parlaré un dia o altre), que s'inicià als anys seixanta i encara publica actualment. En aquest cas, però, es tracta de llibres que tracten exclusivament temes d'història dels Països Catalans. Pel que fa als que dic j0, petits llibres de butxaca que introdueixen a temes diversos, com ciència, llengua, política o història, els hem anat trobant periòdicament en col·leccions que han aparegut i desaparegut ací i allà. Una de les que més m'agradava era la Biblioteca Cultural de l'editorial Barcanova, que tenia llibres molt interessants. Per la mateixa època, hi havia una col·lecció de llibres allargats de l'editorial Acento, en castellà, que també feien introduccions a temes diversos.
Actualment, vull destacar dues col·leccions en català. La primera és la col·lecció Al dia d'Eumo, que ja l'he citada al principi. Tracta només temes d'actualitat. Després, hi ha la col·lecció Vull saber, de la Universitat Oberta de Catalunya. Aquesta sèrie s'acosta més al que parlo en aquest bloc, llibres del tipus Que sais-je?. Val a dir que la col·lecció de la UOC és destacable i li desitjo un futur durador. Totes dues contribueixen a la normalització del sistema editorial en llengua catalana.
Finalment, no voldria acabar sense anomenar una col·lecció en anglès: les Very Short Introductions, publicades des de l'any 2000 per l'Oxford University Press. L'edició d'aquests llibrets és magnífica i ofereix introduccions molt didàctiques a totes les disciplines del coneixement.
12 d’abril del 2009
Llibreria Bertrand, de Barcelona
La llibreria Bertrand és l'últim espai de venda de llibres obert a Barcelona. La inauguració de la nova llibreria, a primers de març de 2009, va comptar amb la presència del ministre de Cultura, César A. Molina (ara ex-minsitre) i l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu. No podia ser menys, tractant-se d'una multinacional que obria un negoci en temps de crisi.
La primera Bertrand fou oberta l'any 1732 a Lisboa (He de dir que quan la vaig visitar, a la Rua Garret del barri del Chiado, no em va agradar gaire.) Després de crear tota una xarxa de llibreries per tot Portugal, el 2006 la cadena fou adquirida pel grup Bertelsmann, un dels gegants editorials. D'ençà que Bertrand ha implantat diverses botigues a l'Estat espanyol, en ciutats més o menys petites o perifèriques (Cartagena, Alcalá de Henares, Oviedo, Ponferrada, Torrelodones i Saragossa). El seu desembarcament a Catalunya va començar amb l'adquisició de la popular llibreria de Terrassa, El Cau Ple de Letres.
La llibreria de Barcelona és molt cèntrica, situada a la Rambla Catalunya, núm. 37. Ocupa la planta baixa d'un local comercial de l'Eixample (un antic cinema), de planta allargada, que acaba amb un bonic pati ajardinat, que compta amb una petita sala de conferències per fer presentacions de llibres. La vista general de la llibreria és realment bonica. Pel que fa al seu fons, es tracta d'una llibreria generalista, amb rotació continuada dels fons i orientada al públic lector més ampli que llegeix literatura, divulgació, llibre pràctic i assaig popular. En aquest sentit, és similar a la Casa del Llibre (del grup Planeta, un altre dels gegants) i, per tant, no aporta gaires diferències. A més, disposa de terminals on es pot consultar el catàleg de la llibreria. També s'ha de dir que la política de la llibreria ha tingut vocació d'integrar-la a l'especificitat del nostre país, amb un bon fons en la nostra llengua (novel·la, poesia, història, cuina, etc.) També hi vaig veure un àrea de còmics i una altra de literatura infantil-juvenil.
En resum, una bona alternativa a la Casa del Llibre, tot i que jo em quedo sempre amb La Central.
Matèries més ben assortides: literatura, assaig, ciència
Matèries menys ben assortides: llibre estranger
Targeta client: Sí
Activitats culturals: Sí
10 d’abril del 2009
La inspiració anglesa
Els darrers mesos diversos autors catalans han publicat libres escrits lluny d'aquí, a Anglaterra. Sembla que aquest país atlàntic sigui un lloc que convidi a la reflexió pausada que ha de permetre parir un bon llibre. Com si es tractés d'un monestir, Anglaterra seria una terra per retirar-s'hi, on existeix la distància adequada per mirar-se determinats temes calents (nacionalisme, llengua, cultura, etc.) sense la contaminació de la sorollosa vida intel·lectual del nostre país.
L'any passat, Josep-Anton Fernàndez publicava "El malestar en la cultura catalana", un assaig molt lúcid sobre el significat actual de la cultura a Catalunya, després de trenta anys de democràcia. Tot i que ara Fernàndez està a Barcelona, el llibre es va gestar mentre era a Londres, al Queen Mary, durant un període fecund de recerca.
A Liverpool hi ensenya (em penso que ja s'ha jubilat) Joan-Lluís Marfany, autor de diversos llibres sobre literatura catalana. L'últim d'ells és "Llengua, nació i diglòssia", també un estudi lúcid i demolidor, destinat a remoure la disciplina, com ho han fet anteriors llibres seus.
Encara més, Montserrat Guibernau, catedràtica de Política al Queen Mary de Londres, acaba de publicar "La identidad de las naciones". Es tracta d'una obra teòrica, amb molts exemples comparatius.
Finalment, l'ambaixador d'Espanya al Regne Unit, Carles Casajuana, ha escrit la novel·la "L'últim home que parlava català", amb la qual ha guanyat la 29a edició del Premi Ramon Llull. El llibre conté una reflexió sobre el futur de la llengua. De nou, la distància que ofereix Anglaterra ha donat fruit en aquest llibre a una reflexió, tot i que novel·lada, sobre un dels molts aspectes que ens apassionen als catalans.
L'any passat, Josep-Anton Fernàndez publicava "El malestar en la cultura catalana", un assaig molt lúcid sobre el significat actual de la cultura a Catalunya, després de trenta anys de democràcia. Tot i que ara Fernàndez està a Barcelona, el llibre es va gestar mentre era a Londres, al Queen Mary, durant un període fecund de recerca.
A Liverpool hi ensenya (em penso que ja s'ha jubilat) Joan-Lluís Marfany, autor de diversos llibres sobre literatura catalana. L'últim d'ells és "Llengua, nació i diglòssia", també un estudi lúcid i demolidor, destinat a remoure la disciplina, com ho han fet anteriors llibres seus.
Encara més, Montserrat Guibernau, catedràtica de Política al Queen Mary de Londres, acaba de publicar "La identidad de las naciones". Es tracta d'una obra teòrica, amb molts exemples comparatius.
Finalment, l'ambaixador d'Espanya al Regne Unit, Carles Casajuana, ha escrit la novel·la "L'últim home que parlava català", amb la qual ha guanyat la 29a edició del Premi Ramon Llull. El llibre conté una reflexió sobre el futur de la llengua. De nou, la distància que ofereix Anglaterra ha donat fruit en aquest llibre a una reflexió, tot i que novel·lada, sobre un dels molts aspectes que ens apassionen als catalans.
Llengua, nació i diglòssia
Llengua, nació i diglòssia
Joan-Lluís Marfany
L'Avenç, 2008 - 301 pàgines
Marfany, professor de literatura a la Universitat de Liverpool, és un actiu investigador que ha fet moltes aportacions al coneixement de l'ús del català i la introducció del castellà des de l'època moderna fins al segle XIX. Amb tot això, em va sorprendre molt quan vaig començar pel pròleg del llibre, on Marfany fa referència a una obra seva anterior, tot dient que "molta gent, i sobretot, amb alguna honrosa excepció, la immensa majoria dels especialistes del ram, han decidit de fer com si no existís. És el que se sol fer quan no es pot fer cap altra cosa, tret d'allò que exigiria una honestedat intel·lectual que no es té." El llibre semblava batallador i la seva lectura s'aventurava interessant.
En efecte, Marfany exposa en aquest treball el fruit de les seves reflexions en l'estudi que acaba de començar sobre la Renaixença catalana. Les seves tesis estan predestinades a ser revulsives, ja que són revisionistes i crítiques. A més, hi ajuda l'estil d'escriure d'en Marfany: molt entenedor i planer, però alhora esmolat (molts hi reben bastonada en aquest llibre).
En primer lloc, l'autor fa una incursió crítica en la teoria sociolingüística. Després de mostrar la imbricació innecessàriament embolicada d'alguns conceptes, Marfany pren la diglòssia com la seva categoria de treball. La seva tesi comença afirmant severament que la societat catalana esdevingué diglòssica des de finals del segle XVI, fins al punt màxim aconseguit just quan s'iniciava la Renaixença. És a dir, els sectors dominants de l'Antic Règim decidiren fer servir llengües diferents per ocasions distintes. Al segle XIX, aquesta situació diglòssica ja era general en la societat catalana. Llavors, exposa exemples de situacions diglòssiques en els comportaments lingüístics (escrits i orals) dels obrers anarquistes al tombant del segle XX, de l'estament religiós i de la producció impresa catalana. Tot això, li serveix per dissertar sobre el procés de formació d'una llengua a partir de l'estandarització d'un o diversos parlars, associat alhora a la creació dels estat-nació. Per cert, tot el llibre conté paral·lelismes constants amb altres altres "llengües sense estat" o "llengües minoritàries": gal·lès, gaèlic, bretó i occità.
La nova visió de Marfany posa en dubte moltes de les teories admeses fins ara, les quals qualifica com afectades per l'anacronisme, això és, la contaminació de la interpretació del passat per la ideologia i la situació del present. Almenys no es pot negar que l'exposició de les reflexions de Marfany és honesta. Però a vegades la seva llengua resulta ofensiva: a qui critica exactament quan parla dels nacionalistes? Ja ho sap que aquesta paraula té massa sentits perquè un investigador tan rigorós com ell s'hi refereixi sense més? És important no barrejar llengua i nació, perquè és fàcil tenir molts bons coneixements en una disciplina (la de la llengua) i cagar-la per no dominar prou l'altra (les ciències socials).
Buscant per Internet, me n'he adonat que Marfany ha estat un investigador polèmic, que algú ha arribat a qualificar de negacionista (potser massa i tot). Trobo que el concepte de societat diglòssica és correcte, però Marfany no hauria d'oblidar la legislació lingüística espanyola (sobretot la del segle XIX i, molt més, la del XX), la repressió militar (des del segle XVIII), etc. Pel que fa als temes estrictament ideològics i polítics, ja se sap que els postulats del nacionalisme decimonònic (no només el català, sinó tots els d'aquells estats-nació que van acabar barallant-se en la Primera Guerra Mundial) estan més que superats per obsolescència, de la mateixa manera que la visió positivista en la ciència també s'ha superat i tots junts es veuen avui en dia com una mostra d'ingenuïtat.
Almenys, cal esperar que el nou llibre d'en Marfany motivi el debat constructiu entre els nostres investigadors de la llengua, que se centri exclusivament en els termes i els conceptes estrictament propis de la filologia, sense passar a altres disciplines. Deixeu-ho això últim als entesos.
Joan-Lluís Marfany
L'Avenç, 2008 - 301 pàgines
Marfany, professor de literatura a la Universitat de Liverpool, és un actiu investigador que ha fet moltes aportacions al coneixement de l'ús del català i la introducció del castellà des de l'època moderna fins al segle XIX. Amb tot això, em va sorprendre molt quan vaig començar pel pròleg del llibre, on Marfany fa referència a una obra seva anterior, tot dient que "molta gent, i sobretot, amb alguna honrosa excepció, la immensa majoria dels especialistes del ram, han decidit de fer com si no existís. És el que se sol fer quan no es pot fer cap altra cosa, tret d'allò que exigiria una honestedat intel·lectual que no es té." El llibre semblava batallador i la seva lectura s'aventurava interessant.
En efecte, Marfany exposa en aquest treball el fruit de les seves reflexions en l'estudi que acaba de començar sobre la Renaixença catalana. Les seves tesis estan predestinades a ser revulsives, ja que són revisionistes i crítiques. A més, hi ajuda l'estil d'escriure d'en Marfany: molt entenedor i planer, però alhora esmolat (molts hi reben bastonada en aquest llibre).
En primer lloc, l'autor fa una incursió crítica en la teoria sociolingüística. Després de mostrar la imbricació innecessàriament embolicada d'alguns conceptes, Marfany pren la diglòssia com la seva categoria de treball. La seva tesi comença afirmant severament que la societat catalana esdevingué diglòssica des de finals del segle XVI, fins al punt màxim aconseguit just quan s'iniciava la Renaixença. És a dir, els sectors dominants de l'Antic Règim decidiren fer servir llengües diferents per ocasions distintes. Al segle XIX, aquesta situació diglòssica ja era general en la societat catalana. Llavors, exposa exemples de situacions diglòssiques en els comportaments lingüístics (escrits i orals) dels obrers anarquistes al tombant del segle XX, de l'estament religiós i de la producció impresa catalana. Tot això, li serveix per dissertar sobre el procés de formació d'una llengua a partir de l'estandarització d'un o diversos parlars, associat alhora a la creació dels estat-nació. Per cert, tot el llibre conté paral·lelismes constants amb altres altres "llengües sense estat" o "llengües minoritàries": gal·lès, gaèlic, bretó i occità.
La nova visió de Marfany posa en dubte moltes de les teories admeses fins ara, les quals qualifica com afectades per l'anacronisme, això és, la contaminació de la interpretació del passat per la ideologia i la situació del present. Almenys no es pot negar que l'exposició de les reflexions de Marfany és honesta. Però a vegades la seva llengua resulta ofensiva: a qui critica exactament quan parla dels nacionalistes? Ja ho sap que aquesta paraula té massa sentits perquè un investigador tan rigorós com ell s'hi refereixi sense més? És important no barrejar llengua i nació, perquè és fàcil tenir molts bons coneixements en una disciplina (la de la llengua) i cagar-la per no dominar prou l'altra (les ciències socials).
Buscant per Internet, me n'he adonat que Marfany ha estat un investigador polèmic, que algú ha arribat a qualificar de negacionista (potser massa i tot). Trobo que el concepte de societat diglòssica és correcte, però Marfany no hauria d'oblidar la legislació lingüística espanyola (sobretot la del segle XIX i, molt més, la del XX), la repressió militar (des del segle XVIII), etc. Pel que fa als temes estrictament ideològics i polítics, ja se sap que els postulats del nacionalisme decimonònic (no només el català, sinó tots els d'aquells estats-nació que van acabar barallant-se en la Primera Guerra Mundial) estan més que superats per obsolescència, de la mateixa manera que la visió positivista en la ciència també s'ha superat i tots junts es veuen avui en dia com una mostra d'ingenuïtat.
Almenys, cal esperar que el nou llibre d'en Marfany motivi el debat constructiu entre els nostres investigadors de la llengua, que se centri exclusivament en els termes i els conceptes estrictament propis de la filologia, sense passar a altres disciplines. Deixeu-ho això últim als entesos.
28 de març del 2009
Els orígens ètnics de les nacions
Els orígens ètnics de les nacions
Anthony D. Smith
Editorial Afers i Universitat de València, 2008 - 470 pàgines
Un títol com aquest pot fer tirar enrere més d'un si se'l troba en una llibreria o a la lleixa de la biblioteca: ètnia recorda raça i, si ho barregem amb nació, hi hauria molts europeus (i europeistes) que s'escandalitzarien. Res més lluny de tot això. Smith és un reconegut sociòleg anglès que escrigué aquest influent llibre el 1986, però que fins ara no havia estat traduït en català per l'editorial Afers. En aquest punt cal felicitar aquesta casa editora de Catarroja (l'Horta Sud, País Valencià) per la seva col·lecció "El món de les nacions" dedicada als estudis sobre el nacionalisme. Aquest és un concepte propi de les ciències polítiques, malgrat que bona part dels llibres que trobem a les llibreries són més aviat divertimentos (assajos en el millor dels casos), partidistes i poc profunds. Ara bé, diversos acadèmics seriosos estudien el tema des de la universitat i altres centres de recerca, tant d'aquí com de l'estranger (penso, per exemple, en Montserrat Gibernau, catedràtica de Política al Queen Mary College, de Londres; o Antoni Estradé, professor de la UAB). Naturalment, des de la universitat espanyola l'estudi del nacionalisme no hi té lloc, bé per l'obcecació del mateix nacionalisme espanyol, bé per l'adhesió a la versió més light del constitucionalisme (hi ha excepcions molt notables, però, com el catedràtic de Lingüística de la Universitat Autònoma de Madrid, Juan Carlos Moreno Cabrera).
Parlem del llibre. Smith va estudiar Cultura Clàssica a la Universitat d'Oxford i basa aquest llibre seu en les cultures antigues, les ètnies, amb força paral·lelismes amb les modernes. La seva reflexió el porta a distingir dos tipus d'ètnies. Les ètnies laterals serien aristocràtiques, de límits confusos i indeterminats (per ex. hittites, perses, romans, francesos, anglesos, castellans, àrabs, polonesos). Les ètnies verticals serien populars, urbanes i, sovint, burgeses (per ex. fenicis, armenis, jueus, suïssos, catalans, holandesos). Aquestes presentarien vincles més intensius i exclusius que les ètnies laterals. Entre les ètnies verticals, n'hi ha de diversos tipus: amfictionies (grecs i fenicis), frontereres (hongaresos, suïssos, catalans, etc.), confederacions tribals (irlandesos, zulus), diàspores (jueus, armenis i xinesos) i sectes (drusos, coptes, nestorians).
De fet, Smith discrepa de les dues vessants tradicionals sobre l'origen de les nacions: d'una banda, aquells que pensen que el fet nacional és una propietat inherent de la humanitat, una constant humana, una cosa natural i universal; de l'altra, aquells que creuen la nació és una invenció moderna. Smith advoca per parlar d'etnicitat com un concepte més fonamental i ample que nacionalitat, més estès en el temps. És més, ell diu que:
"El que amera la vida social i cultural de l'antiguitat i l'alta edat mitjana a Europa i al Pròxim Orient són les ètnies més que no les nacions (...) Aquestes ètnies existiren a dintre o a la vora de diverses organitzacions polítiques (...) Alternativament constituïren diversos enclavaments a dintre dels grans imperis de l'antiguitat i de l'edat mitjana, i van persistir independentment de qualsevol formació estatal congruent." (pàg. 177)
Smith es pregunta per què grans estats o pobles antany potents com els assiris, els fenicis, els jueus o els normands han desaparegut absorbits sense deixar rastre ètnic. L'autor es respon: "Il·lustra la nostra tesi principal: és a dir, el paper central de les tradicions religioses i dels clergats i ritus distintius en el manteniment de la identitat ètnica. (...) és evident que els clergats són més importants que les organitzacions polítiques i les pàtries en la salvaguarda de la identitat ètnica i en la consolidació de la supervivència ètnica al llarg dels segles". Això és vàlid, però, en èpoques premodernes, tot i que també s'aplicaria en alguns casos contemporanis (per exemple, la simbiosi entre el franquisme i el catolicisme féu que alguns catalans donessin suport al règim, amb continuïtat encara avui en dia).
No és fins a la modernitat (a partir dels segles XVII i XVIII) quan algunes ètnies es transformen en nacions. "No sols és que les poblacions ètniques de la majoria d'estats estan barrejades (...), sinó que els límits d'aquests estats sovint no coincideixen amb l'abast d'una sola població ètnica. A dintre d'aquests estats, a més, hi ha tant ètnies com nacions" (pàg. 243). Smith cita com a "nacions dretes i fetes" Catalunya, Escòcia i Flandes (serien aquelles nacions encara mancades d'estat), mentre que els gallecs serien comunitats ètniques, mentre que hi ha ètnies que aspiren a esdevenir nacions, com els kurds, els gal·lesos, els occitans, els bretons, etc. Les ètnies que vulguin constituir-se en nacions han de construir un mite sobre els orígens, organitzar un territori i crear drets i deures comuns, és a dir, una ciutadania. A partir d'això, Smith dedica un parell de capítols lúcids sobre la constitució de les nacions.
Allò que té de bo l'aproximació de Smith és el caràcter simbòlic que atorga a l'etnicitat i la nacionalitat. En conseqüència, els membres d'una nació no cal que siguin similars, sinó que han de sentir un lligam intens de solidaritat cap als seus conciutadans. La supervivència de l'ètnia consisteix en la continuïtat "d'aquelles formes i tradicions ètniques que poden exercir una influència solidificant i distintiva damunt la perspectiva i els sentiments d'una població". Smith atorga també un sentit històric a les nacions modernes, que tindrien les seves arrels en les antigues ètnies. Ara bé: "el fet de convertir el nacionalisme en una ideologia estatal oficial dóna com a resultat la negació de la validesa de les reivindicacions de qualsevol comunitat que no es puga equiparar amb un estat existent dintre del sistema regional d'estats." Les elits estatals neguen sistemàticament les aspiracions de les seves ètnies, "exactament a causa de la seua ignorància (composta sovint d'una falta de ganes de saber) sobre els diferents mites, símbols i memòries i valors distintius de les ètnies minoritàries." Aquests estats estan recolzats per les organitzacions interestatals: "com que la comunitat internacional només pot reconèixer estats nació degudament constituïts, sovint es veu obligada a tolerar tota mena de brutalitats comeses pels règims legítims d'estats que fins ara han estat admesos al concerts dels estats, mentre que rebutja d'atorgar qualsevol legitimitat a les reivindicacions, siguin o no raonables, d'aspirants a nacions, ofeses i excloses."
Smith ataca les pretensions de domini de les nacions nuclears que conformen els estats pluriètnics (la majoria), però tampoc veu clar que sigui positiu una profusió de nacions que vulguin constituir-se en estats (especialment, en llocs on aquestes estan poc definidies, com a l'Àfrica), ja que la descentralització tindria conseqüències econòmiques, segons ell. La darrera pàgina del llibre sembla que Smith advoqui pels sistemes federals i confederals, a més de la independència d'alguns casos molt clars, com una forma de solucionar el problema.
Durant la lectura del llibre, inevitablement es pensa en el cas català (tractat molt favorablement per Smith) i es té la sensació que la realitat nacional pot desaparèixer un moment o altre. Cal tenir en compte, però, que el llibre només tracta un aspecte específic del nacionalisme: la relació amb l'etnicitat i la construcció d'identitat. Cal complementar l'estudi amb altres treballs que parlin del colonialisme, la dominació, el dret i la seva reconstitució.
Anthony D. Smith
Editorial Afers i Universitat de València, 2008 - 470 pàgines
Un títol com aquest pot fer tirar enrere més d'un si se'l troba en una llibreria o a la lleixa de la biblioteca: ètnia recorda raça i, si ho barregem amb nació, hi hauria molts europeus (i europeistes) que s'escandalitzarien. Res més lluny de tot això. Smith és un reconegut sociòleg anglès que escrigué aquest influent llibre el 1986, però que fins ara no havia estat traduït en català per l'editorial Afers. En aquest punt cal felicitar aquesta casa editora de Catarroja (l'Horta Sud, País Valencià) per la seva col·lecció "El món de les nacions" dedicada als estudis sobre el nacionalisme. Aquest és un concepte propi de les ciències polítiques, malgrat que bona part dels llibres que trobem a les llibreries són més aviat divertimentos (assajos en el millor dels casos), partidistes i poc profunds. Ara bé, diversos acadèmics seriosos estudien el tema des de la universitat i altres centres de recerca, tant d'aquí com de l'estranger (penso, per exemple, en Montserrat Gibernau, catedràtica de Política al Queen Mary College, de Londres; o Antoni Estradé, professor de la UAB). Naturalment, des de la universitat espanyola l'estudi del nacionalisme no hi té lloc, bé per l'obcecació del mateix nacionalisme espanyol, bé per l'adhesió a la versió més light del constitucionalisme (hi ha excepcions molt notables, però, com el catedràtic de Lingüística de la Universitat Autònoma de Madrid, Juan Carlos Moreno Cabrera).
Parlem del llibre. Smith va estudiar Cultura Clàssica a la Universitat d'Oxford i basa aquest llibre seu en les cultures antigues, les ètnies, amb força paral·lelismes amb les modernes. La seva reflexió el porta a distingir dos tipus d'ètnies. Les ètnies laterals serien aristocràtiques, de límits confusos i indeterminats (per ex. hittites, perses, romans, francesos, anglesos, castellans, àrabs, polonesos). Les ètnies verticals serien populars, urbanes i, sovint, burgeses (per ex. fenicis, armenis, jueus, suïssos, catalans, holandesos). Aquestes presentarien vincles més intensius i exclusius que les ètnies laterals. Entre les ètnies verticals, n'hi ha de diversos tipus: amfictionies (grecs i fenicis), frontereres (hongaresos, suïssos, catalans, etc.), confederacions tribals (irlandesos, zulus), diàspores (jueus, armenis i xinesos) i sectes (drusos, coptes, nestorians).
De fet, Smith discrepa de les dues vessants tradicionals sobre l'origen de les nacions: d'una banda, aquells que pensen que el fet nacional és una propietat inherent de la humanitat, una constant humana, una cosa natural i universal; de l'altra, aquells que creuen la nació és una invenció moderna. Smith advoca per parlar d'etnicitat com un concepte més fonamental i ample que nacionalitat, més estès en el temps. És més, ell diu que:
"El que amera la vida social i cultural de l'antiguitat i l'alta edat mitjana a Europa i al Pròxim Orient són les ètnies més que no les nacions (...) Aquestes ètnies existiren a dintre o a la vora de diverses organitzacions polítiques (...) Alternativament constituïren diversos enclavaments a dintre dels grans imperis de l'antiguitat i de l'edat mitjana, i van persistir independentment de qualsevol formació estatal congruent." (pàg. 177)
Smith es pregunta per què grans estats o pobles antany potents com els assiris, els fenicis, els jueus o els normands han desaparegut absorbits sense deixar rastre ètnic. L'autor es respon: "Il·lustra la nostra tesi principal: és a dir, el paper central de les tradicions religioses i dels clergats i ritus distintius en el manteniment de la identitat ètnica. (...) és evident que els clergats són més importants que les organitzacions polítiques i les pàtries en la salvaguarda de la identitat ètnica i en la consolidació de la supervivència ètnica al llarg dels segles". Això és vàlid, però, en èpoques premodernes, tot i que també s'aplicaria en alguns casos contemporanis (per exemple, la simbiosi entre el franquisme i el catolicisme féu que alguns catalans donessin suport al règim, amb continuïtat encara avui en dia).
No és fins a la modernitat (a partir dels segles XVII i XVIII) quan algunes ètnies es transformen en nacions. "No sols és que les poblacions ètniques de la majoria d'estats estan barrejades (...), sinó que els límits d'aquests estats sovint no coincideixen amb l'abast d'una sola població ètnica. A dintre d'aquests estats, a més, hi ha tant ètnies com nacions" (pàg. 243). Smith cita com a "nacions dretes i fetes" Catalunya, Escòcia i Flandes (serien aquelles nacions encara mancades d'estat), mentre que els gallecs serien comunitats ètniques, mentre que hi ha ètnies que aspiren a esdevenir nacions, com els kurds, els gal·lesos, els occitans, els bretons, etc. Les ètnies que vulguin constituir-se en nacions han de construir un mite sobre els orígens, organitzar un territori i crear drets i deures comuns, és a dir, una ciutadania. A partir d'això, Smith dedica un parell de capítols lúcids sobre la constitució de les nacions.
Allò que té de bo l'aproximació de Smith és el caràcter simbòlic que atorga a l'etnicitat i la nacionalitat. En conseqüència, els membres d'una nació no cal que siguin similars, sinó que han de sentir un lligam intens de solidaritat cap als seus conciutadans. La supervivència de l'ètnia consisteix en la continuïtat "d'aquelles formes i tradicions ètniques que poden exercir una influència solidificant i distintiva damunt la perspectiva i els sentiments d'una població". Smith atorga també un sentit històric a les nacions modernes, que tindrien les seves arrels en les antigues ètnies. Ara bé: "el fet de convertir el nacionalisme en una ideologia estatal oficial dóna com a resultat la negació de la validesa de les reivindicacions de qualsevol comunitat que no es puga equiparar amb un estat existent dintre del sistema regional d'estats." Les elits estatals neguen sistemàticament les aspiracions de les seves ètnies, "exactament a causa de la seua ignorància (composta sovint d'una falta de ganes de saber) sobre els diferents mites, símbols i memòries i valors distintius de les ètnies minoritàries." Aquests estats estan recolzats per les organitzacions interestatals: "com que la comunitat internacional només pot reconèixer estats nació degudament constituïts, sovint es veu obligada a tolerar tota mena de brutalitats comeses pels règims legítims d'estats que fins ara han estat admesos al concerts dels estats, mentre que rebutja d'atorgar qualsevol legitimitat a les reivindicacions, siguin o no raonables, d'aspirants a nacions, ofeses i excloses."
Smith ataca les pretensions de domini de les nacions nuclears que conformen els estats pluriètnics (la majoria), però tampoc veu clar que sigui positiu una profusió de nacions que vulguin constituir-se en estats (especialment, en llocs on aquestes estan poc definidies, com a l'Àfrica), ja que la descentralització tindria conseqüències econòmiques, segons ell. La darrera pàgina del llibre sembla que Smith advoqui pels sistemes federals i confederals, a més de la independència d'alguns casos molt clars, com una forma de solucionar el problema.
Durant la lectura del llibre, inevitablement es pensa en el cas català (tractat molt favorablement per Smith) i es té la sensació que la realitat nacional pot desaparèixer un moment o altre. Cal tenir en compte, però, que el llibre només tracta un aspecte específic del nacionalisme: la relació amb l'etnicitat i la construcció d'identitat. Cal complementar l'estudi amb altres treballs que parlin del colonialisme, la dominació, el dret i la seva reconstitució.
8 de març del 2009
Una història de la lectura
Un dels temes que més m'apassionen és la lectura, analitzada des de tots els punts possibles: històric, psicològic, social, etc. En aquest post vull repassar uns quants llibres que parlen de l'estudi històric de la lectura, cap dels quals, malauradament, no ha estat traduït al català.
Una historia de la lectura
Alberto Manguel
Alianza, 2002 - 494 pàgines
Potser un dels llibres més celebrats que tracten el concepte de la lectura des d'un punt de vista ampli (és a dir, no només històric) és aquest d'Alberto Manguel. Manguel, escriptor argentino-canadenc, és un amant reconegut dels llibres i la lectura. Escrit amb un estil personal, divulgador però rigorós, Manguel parla de les maneres de llegir en la història, el paper de la imatge, el llibre com a material, la lectura privada i la pública, les classificacions conceptuals, les relacions entre el lector, l'autor i el traductor, la censura, etc. Es toquen molts temes, molt ben entrelligats. És un llibre eclèctic (com diu el mateix autor, pàg. 433) i molt amè. El recomano per tothom que vulgui tenir unes nocions dels temes apuntats.
A History of Reading
Steven Roger Fischer
Reaktion Books, 2005 - 384 pàgines
Un enfocament més històric de la lectura i també rigorós és aquest llibre de Steven R. Fischer, que també en va publicar un sobre la història de l'escriptura i un altre sobre la del llenguatge. També és un llibre amè, divulgador i fàcil de llegir. El neo-zelandès Fischer repassa la història de la lectura (les formes de llegir) des dels temps protohistòrics a l'actualitat, en una perspectiva alhora cronològica com transcultural. Em va agradar perquè tracta també la lectura en altres cultures que no són occidentals, especialment les asiàtiques (per això, el llibre duu el subtítol Globalities). El cas japonès em va impressionar notablement, perquè ha estat una cultura eminentment lectora ja des de l'edat mitjana.
Histoire de la lecture dans le monde occidental
Guglielmo Cavallo i Roger Chartier (editors)
Éditions du Seuil, 2001 - 587 pàgines
Potser una de les obres capitals sobre l'estudi de la lectura sigui aquesta. Es tracta d'una obra col·lectiva, dirigida pels eminents Roger Chartier i Guglielmo Cavallo (els dos gurús sobre el tema, malgrat que mai no he llegit res d'ells, tret d'aquest llibre). Tot i que presenta el tema des d'un punt de vista històric, els seus capítols contenen profundes reflexions sobre el fet de llegir. Així, el primer capítol sobre la lectura a Grècia (escrit per Jesper Svenbro) fa un estudi filològic sobre els orígens de la lectura silenciosa, mentre que Jacqueline Hamesse presenta el model escolàstic de lectura. També hi ha capítols sobre la lectura en època romana, la imprenta i l'humanisme, el món jueu medieval, les visions protestants, la popularització durant l'edat moderna i els nous lectors del segle XIX (dones, infants i obrers). Són capítols profunds i especialitzats, però d'una gran qualitat. Recomanat per lletraferits amb ganes d'aprofundir.
El mundo sobre el papel
El impacto de la escritura y la lectura en la estructura del conocimiento
David R. Olson
Gedisa, 1998 - 349 pàgines
De tots aquests llibres que diem, aquest és potser el que presenta una lectura i comprensió més difícils, ja que es tracta d'una obra molt tècnica i densa. Olson, canadenc, és un altre dels grans estudiosos de la cultura escrita, amb una aproximació més antropològica i cognitiva al tema.
En primer lloc, l'autor posa en dubte un conjunt de creences sobre la cultura escrita. Després analitza la lectura en diverses societats: experiències sobre la cognició en cultures àgrafes, Grècia clàssica i Renaixement. Després fa una revisió de la història de la cultura escrita i aporta el concepte de força il·locucionària, amb el qual analitza diversos materials: la psicologia infantil, l'autoria medieval, el discurs científic clàssic i la representació gràfica (pren els casos de la cartografia i la pintura flamenca).
Al final del llibre, resumeix les conclusions en vuit punts:
a) L'escriptura fou responsable de fer conscients determinats aspectes de la llengua oral, és a dir, de transformar-los en objectes de reflexió i anàlisi;
b) No hi ha cap sistema d'escriptura que torni conscients tots els aspectes d'allò que es diu (quan Empèdocles digué que la mar era la suor de la Terra, què volia expressar?);
c) És molt difícil fer conscient allò que l'escriptura com a model no representa;
d) Un cop s'ha assimilat l'escriptura com a model, és extremadament difícil deixar de pensar en aquell model i adonar-se'n de com altres persones no familiaritzades perceben la llengua;
e) Els poders expressius i reflexius de la parla i l'escriptura són complementaris i no similars;
f) Una implicació important de la cultura escrita deriva de l'intent de compensar allò que es perd en la transcripció (és a dir, l'escriptura no representa prou bé les intencions de l'autor respecte de l'auditori);
g) Una vegada que els textos es llegeixen d'una nova manera (per exemple, amb el protestantisme), la natura també és llegida de manera anàloga;
h) Una vegada reconeguda la força il·locucionària d'un text com l'expressió d'una intencionalitat personal i privada, els conceptes per representar la manera en què cal prendre un text proporcionen els conceptes necessaris per a la representació de la ment.
Llavors, per a Olson la lectura és la recuperació/postulació d'una intenció destinada al receptor per a un text que és justificable a partir de les proves gràfiques disponibles. La cultura escrita seria una condició social i cognitiva, l'habilitat per participar activament en una comunitat de lectors que han acordat una sèrie de principis de lectura, un conjunt de textos considerats com a significatius i un acord sobre les interpretacions vàlides d'aquests textos.
Tot això afecta a la manera de pensar, que és cultural: "La nostra moderna concepció del món i de nosaltres mateixos són el producte de la invenció d'un món sobre el paper." (pàg. 310)
Estirant el fil obert per Olson, podríem mirar de trobar altres llibres sobre la relació entre llegir, escriure, pensar, investigar, conèixer, descobrir, escoltar...
D'altra banda, no voldria oblidar l'aportació que ha fet recentment des del nostre país Daniel Cassany, més preocupat per les formes de la lectura contemporània, i el qual penso tractar en algun altre post més endavant.
Una historia de la lectura
Alberto Manguel
Alianza, 2002 - 494 pàgines
Potser un dels llibres més celebrats que tracten el concepte de la lectura des d'un punt de vista ampli (és a dir, no només històric) és aquest d'Alberto Manguel. Manguel, escriptor argentino-canadenc, és un amant reconegut dels llibres i la lectura. Escrit amb un estil personal, divulgador però rigorós, Manguel parla de les maneres de llegir en la història, el paper de la imatge, el llibre com a material, la lectura privada i la pública, les classificacions conceptuals, les relacions entre el lector, l'autor i el traductor, la censura, etc. Es toquen molts temes, molt ben entrelligats. És un llibre eclèctic (com diu el mateix autor, pàg. 433) i molt amè. El recomano per tothom que vulgui tenir unes nocions dels temes apuntats.
A History of Reading
Steven Roger Fischer
Reaktion Books, 2005 - 384 pàgines
Un enfocament més històric de la lectura i també rigorós és aquest llibre de Steven R. Fischer, que també en va publicar un sobre la història de l'escriptura i un altre sobre la del llenguatge. També és un llibre amè, divulgador i fàcil de llegir. El neo-zelandès Fischer repassa la història de la lectura (les formes de llegir) des dels temps protohistòrics a l'actualitat, en una perspectiva alhora cronològica com transcultural. Em va agradar perquè tracta també la lectura en altres cultures que no són occidentals, especialment les asiàtiques (per això, el llibre duu el subtítol Globalities). El cas japonès em va impressionar notablement, perquè ha estat una cultura eminentment lectora ja des de l'edat mitjana.
Histoire de la lecture dans le monde occidental
Guglielmo Cavallo i Roger Chartier (editors)
Éditions du Seuil, 2001 - 587 pàgines
Potser una de les obres capitals sobre l'estudi de la lectura sigui aquesta. Es tracta d'una obra col·lectiva, dirigida pels eminents Roger Chartier i Guglielmo Cavallo (els dos gurús sobre el tema, malgrat que mai no he llegit res d'ells, tret d'aquest llibre). Tot i que presenta el tema des d'un punt de vista històric, els seus capítols contenen profundes reflexions sobre el fet de llegir. Així, el primer capítol sobre la lectura a Grècia (escrit per Jesper Svenbro) fa un estudi filològic sobre els orígens de la lectura silenciosa, mentre que Jacqueline Hamesse presenta el model escolàstic de lectura. També hi ha capítols sobre la lectura en època romana, la imprenta i l'humanisme, el món jueu medieval, les visions protestants, la popularització durant l'edat moderna i els nous lectors del segle XIX (dones, infants i obrers). Són capítols profunds i especialitzats, però d'una gran qualitat. Recomanat per lletraferits amb ganes d'aprofundir.
El mundo sobre el papel
El impacto de la escritura y la lectura en la estructura del conocimiento
David R. Olson
Gedisa, 1998 - 349 pàgines
De tots aquests llibres que diem, aquest és potser el que presenta una lectura i comprensió més difícils, ja que es tracta d'una obra molt tècnica i densa. Olson, canadenc, és un altre dels grans estudiosos de la cultura escrita, amb una aproximació més antropològica i cognitiva al tema.
En primer lloc, l'autor posa en dubte un conjunt de creences sobre la cultura escrita. Després analitza la lectura en diverses societats: experiències sobre la cognició en cultures àgrafes, Grècia clàssica i Renaixement. Després fa una revisió de la història de la cultura escrita i aporta el concepte de força il·locucionària, amb el qual analitza diversos materials: la psicologia infantil, l'autoria medieval, el discurs científic clàssic i la representació gràfica (pren els casos de la cartografia i la pintura flamenca).
Al final del llibre, resumeix les conclusions en vuit punts:
a) L'escriptura fou responsable de fer conscients determinats aspectes de la llengua oral, és a dir, de transformar-los en objectes de reflexió i anàlisi;
b) No hi ha cap sistema d'escriptura que torni conscients tots els aspectes d'allò que es diu (quan Empèdocles digué que la mar era la suor de la Terra, què volia expressar?);
c) És molt difícil fer conscient allò que l'escriptura com a model no representa;
d) Un cop s'ha assimilat l'escriptura com a model, és extremadament difícil deixar de pensar en aquell model i adonar-se'n de com altres persones no familiaritzades perceben la llengua;
e) Els poders expressius i reflexius de la parla i l'escriptura són complementaris i no similars;
f) Una implicació important de la cultura escrita deriva de l'intent de compensar allò que es perd en la transcripció (és a dir, l'escriptura no representa prou bé les intencions de l'autor respecte de l'auditori);
g) Una vegada que els textos es llegeixen d'una nova manera (per exemple, amb el protestantisme), la natura també és llegida de manera anàloga;
h) Una vegada reconeguda la força il·locucionària d'un text com l'expressió d'una intencionalitat personal i privada, els conceptes per representar la manera en què cal prendre un text proporcionen els conceptes necessaris per a la representació de la ment.
Llavors, per a Olson la lectura és la recuperació/postulació d'una intenció destinada al receptor per a un text que és justificable a partir de les proves gràfiques disponibles. La cultura escrita seria una condició social i cognitiva, l'habilitat per participar activament en una comunitat de lectors que han acordat una sèrie de principis de lectura, un conjunt de textos considerats com a significatius i un acord sobre les interpretacions vàlides d'aquests textos.
Tot això afecta a la manera de pensar, que és cultural: "La nostra moderna concepció del món i de nosaltres mateixos són el producte de la invenció d'un món sobre el paper." (pàg. 310)
Estirant el fil obert per Olson, podríem mirar de trobar altres llibres sobre la relació entre llegir, escriure, pensar, investigar, conèixer, descobrir, escoltar...
D'altra banda, no voldria oblidar l'aportació que ha fet recentment des del nostre país Daniel Cassany, més preocupat per les formes de la lectura contemporània, i el qual penso tractar en algun altre post més endavant.
7 de març del 2009
Dues visions irreconciliables de l'edició
Addenda & Corrigenda, el magnífic bloc sobre cultura escrita i edició, ha publicat un post amb un recull bibliogràfic sobre les dues corrents actuals en el món de l'edició:
a) El model de concentració editorial, saturació del mercat, control del circuit del llibre, abús laboral, baixa qualitat productiva i homogeneïtzació. És un model excloent i insostenible.
b) El model d'edició de qualitat, especialitzada i bibliodiversa. És un model inclusiu i sostenible.
La crisi de l'edició està sent molt analitzada a França, però tots hi veiem paral·lelismes amb la indústria catalana i espanyola.
a) El model de concentració editorial, saturació del mercat, control del circuit del llibre, abús laboral, baixa qualitat productiva i homogeneïtzació. És un model excloent i insostenible.
b) El model d'edició de qualitat, especialitzada i bibliodiversa. És un model inclusiu i sostenible.
La crisi de l'edició està sent molt analitzada a França, però tots hi veiem paral·lelismes amb la indústria catalana i espanyola.
7 de febrer del 2009
El malestar en la cultura catalana
El malestar en la cultura catalana
La cultura de la normalització 1976-1999
Josep-Anton Fernàndez
Biblioteca Universal Empúries
Editorial Empúries, 2008 - 401 pàgines
Magnífic, brillant i honest, en el millor dels casos; interessant, en el pitjor.
Per fi, un llibre provocador però rigorós alhora. Feia temps que cercava textos interpretatius sobre el sistema cultural català, però no acabava de trobar res prou satisfactori. Josep-Anton Fernàndez ens ofereix un treball des de la perspectiva dels Estudis Culturals, una nova dimensió de recerca que ha revolucionat el món de les humanitats en els països anglosaxons. A casa nostra, aquesta disciplina encara resulta pobra i és per això que el llibre de Fernàndez resulta tan revelador. Els lectors hauran d'acostumar-se al nou argot cultural (deconstrucció, performativitat) i treballar amb conceptes potents com subordinació cultural, colonització o violència simbòlica. Fernàndez també aporta noves etiquetes lèxiques per anomenar alguns fenòmens com Restauració (per als anys de la democràcia espanyola) o diàspora andalusa (per als processos immigratoris dels anys seixanta).
Cal dir d'avançada que l'autor ha estat molts anys en universitats d'Itàlia i, especialment, d'Anglaterra, on ha pogut covar el seu pensament (per cert, és sorprenent la quantitat d'estudis sobre la nostra cultura que es duen a terme a l'estranger, alguns ressenyats en el llibre).
L'obra ofereix "hipòtesis interpretatives per entendre què ha passat en la cultura catalana dels últims trenta anys". Per fer-ho, parteix del concepte de Normalització, que seria el projecte cultural propi d'aquest període democràtic, després de la repressió dictatorial (combatuda per l'anomenat resistencialisme cultural). Immediatament, l'autor identifica la normalització com una clara expressió d'una crisi típicament postmoderna (el malestar). La conclusió és que durant els darrers anys s'ha dissolt el vell consens sobre el significat de la identitat catalana.
A partir d'aquí, l'autor desconstrueix l'estat de la cultura catalana a partir de tres elements que estan en crisi: els discursos de legitimació de la cultura catalana, els seus mecanismes de valoració dels productes culturals i els seus discursos identitaris. L'anàlisi d'aquests elements ocupa gran part del llibre i resta prou resumida en el següent paràgraf (pàg. 328-329):
"En primer lloc, és una crisi dels discursos de legitimació produïda per la mercantilització resultant dels esforços per construir un mercat i una indústria culturals en català, i com a efecte de l'establiment de la comunitat autònoma catalana, un tipus d'estructura política que Manuel Castells anomena "quasi-estat nacional", i que per la seva pròpia naturalesa només pot generar una legitimació feble de polítiques, discursos i institucions. En segon lloc, és una crisi de producció de valor, en què els mecanismes de selecció de la cultura catalana no aconsegueixen de produir els efectes canonitzadors desitjats a causa de canvis estructurals experimentats des del 1976; com a resultat, s'ha produït una relativització general del valor dels productes culturals de forma que judicis de valor com ara "tota la literatura catalana és mediocre" o "tot el cinema català és dolent" no només són possibles sinó que són relativament freqüents. En últim lloc, es tracta del que anomeno una crisi d'identificació que afecta tant els discursos identitaris com els processos de representació simbòlica. Les categories identitàries actives a Catalunya fins a la Restauració de la monarquia constitucional han experimentat un procés de fragmentació i redefinició que ha dissolt el consens sobre el que significa ser català avui. Aquests canvis, inclòs el caràcter excepcional de la immigració espanyola dels anys seixanta, han superat la capacitat dels recursos simbòlics, retòrics, pragmàtics i institucionals a l'abast de la societat catalana per tal de representar-se ella mateixa en tota la seva complexitat, fins al punt que constitueixen un autèntic procés de desconstrucció nacional."
Ben lúcid és el plantejament de la interpretació dels fenòmens migratoris del franquisme per part de la cultura catalana. Fernàndez és crític amb aquell eslògan que resa que "és català qui viu i treballa a Catalunya", ja que no diu res sobre la nostra especificitat cultural. D'altra banda, també assenyala el gran desconeixement que regna encara avui en dia sobre les expressions culturals d'aquest component migratori. Per què no apareix reflectit aquest en les produccions culturals catalanes? Valdria la pena que altres autors treballessin en aquest tema i, alhora, extendre'l a la darrera onada migratòria. Penso que la invisibilitat catalana, de la qual tant parla Fernàndez en el llibre, està fent molt de mal quan aquesta nova immigració a penes la percep, a diferència de la immigració franquista, que compartia amb la població autòctona aquell esperit de resistencialisme en front de la dictadura.
Fernàndez creu que els catalans estem estigmatitzats (per tant, som tots homosexuals -l'autor ha treballat força des de la teoria queer-, uns monstres i uns marcians), però això és precisament allò de la nostra cultura que atreu des de fora. Tot i estar traumatitzats, els catalans ja estem morts: "els catalans som però no existim". Fernàndez és optimista: "Qui creurà en la nostra existència sinó nosaltres?". Des què vaig deixar la universitat, un espai d'una homogeneïtat cultural relativa, i finalment m'he incorporat en una gran empresa, amb una forta presència de mà d'obra qualificada procedent de fora del país i amb relacions molt estretes i freqüents amb els aparells estatals, el meu trauma de la diferència s'ha incrementat, resultat del "xoc de civilitzacions" (en paraules de Samuel Huntigton) experimentat. Fa temps que he assumit un nou paradigma per interpretar personalment el trauma cultural: insistir en la meva existència cultural, fer acréixer la visibilitat mitjançant una interpretació del món autocentrada. Catalunya és una terra en conflicte i Fernàndez, en el seu llibre, ens convida a acceptar la realitat sense traumes. Realment espero efectuar ja una segona lectura del llibre, aquesta amb el llapis a la mà i un paper per escriure-hi les idees en detall. Mentrestant, qui vulgui un resum de les seves conclusions, pot consultar l'entrevista a l'autor publicada a L'Avui.
La cultura de la normalització 1976-1999
Josep-Anton Fernàndez
Biblioteca Universal Empúries
Editorial Empúries, 2008 - 401 pàgines
Magnífic, brillant i honest, en el millor dels casos; interessant, en el pitjor.
Per fi, un llibre provocador però rigorós alhora. Feia temps que cercava textos interpretatius sobre el sistema cultural català, però no acabava de trobar res prou satisfactori. Josep-Anton Fernàndez ens ofereix un treball des de la perspectiva dels Estudis Culturals, una nova dimensió de recerca que ha revolucionat el món de les humanitats en els països anglosaxons. A casa nostra, aquesta disciplina encara resulta pobra i és per això que el llibre de Fernàndez resulta tan revelador. Els lectors hauran d'acostumar-se al nou argot cultural (deconstrucció, performativitat) i treballar amb conceptes potents com subordinació cultural, colonització o violència simbòlica. Fernàndez també aporta noves etiquetes lèxiques per anomenar alguns fenòmens com Restauració (per als anys de la democràcia espanyola) o diàspora andalusa (per als processos immigratoris dels anys seixanta).
Cal dir d'avançada que l'autor ha estat molts anys en universitats d'Itàlia i, especialment, d'Anglaterra, on ha pogut covar el seu pensament (per cert, és sorprenent la quantitat d'estudis sobre la nostra cultura que es duen a terme a l'estranger, alguns ressenyats en el llibre).
L'obra ofereix "hipòtesis interpretatives per entendre què ha passat en la cultura catalana dels últims trenta anys". Per fer-ho, parteix del concepte de Normalització, que seria el projecte cultural propi d'aquest període democràtic, després de la repressió dictatorial (combatuda per l'anomenat resistencialisme cultural). Immediatament, l'autor identifica la normalització com una clara expressió d'una crisi típicament postmoderna (el malestar). La conclusió és que durant els darrers anys s'ha dissolt el vell consens sobre el significat de la identitat catalana.
A partir d'aquí, l'autor desconstrueix l'estat de la cultura catalana a partir de tres elements que estan en crisi: els discursos de legitimació de la cultura catalana, els seus mecanismes de valoració dels productes culturals i els seus discursos identitaris. L'anàlisi d'aquests elements ocupa gran part del llibre i resta prou resumida en el següent paràgraf (pàg. 328-329):
"En primer lloc, és una crisi dels discursos de legitimació produïda per la mercantilització resultant dels esforços per construir un mercat i una indústria culturals en català, i com a efecte de l'establiment de la comunitat autònoma catalana, un tipus d'estructura política que Manuel Castells anomena "quasi-estat nacional", i que per la seva pròpia naturalesa només pot generar una legitimació feble de polítiques, discursos i institucions. En segon lloc, és una crisi de producció de valor, en què els mecanismes de selecció de la cultura catalana no aconsegueixen de produir els efectes canonitzadors desitjats a causa de canvis estructurals experimentats des del 1976; com a resultat, s'ha produït una relativització general del valor dels productes culturals de forma que judicis de valor com ara "tota la literatura catalana és mediocre" o "tot el cinema català és dolent" no només són possibles sinó que són relativament freqüents. En últim lloc, es tracta del que anomeno una crisi d'identificació que afecta tant els discursos identitaris com els processos de representació simbòlica. Les categories identitàries actives a Catalunya fins a la Restauració de la monarquia constitucional han experimentat un procés de fragmentació i redefinició que ha dissolt el consens sobre el que significa ser català avui. Aquests canvis, inclòs el caràcter excepcional de la immigració espanyola dels anys seixanta, han superat la capacitat dels recursos simbòlics, retòrics, pragmàtics i institucionals a l'abast de la societat catalana per tal de representar-se ella mateixa en tota la seva complexitat, fins al punt que constitueixen un autèntic procés de desconstrucció nacional."
Ben lúcid és el plantejament de la interpretació dels fenòmens migratoris del franquisme per part de la cultura catalana. Fernàndez és crític amb aquell eslògan que resa que "és català qui viu i treballa a Catalunya", ja que no diu res sobre la nostra especificitat cultural. D'altra banda, també assenyala el gran desconeixement que regna encara avui en dia sobre les expressions culturals d'aquest component migratori. Per què no apareix reflectit aquest en les produccions culturals catalanes? Valdria la pena que altres autors treballessin en aquest tema i, alhora, extendre'l a la darrera onada migratòria. Penso que la invisibilitat catalana, de la qual tant parla Fernàndez en el llibre, està fent molt de mal quan aquesta nova immigració a penes la percep, a diferència de la immigració franquista, que compartia amb la població autòctona aquell esperit de resistencialisme en front de la dictadura.
Fernàndez creu que els catalans estem estigmatitzats (per tant, som tots homosexuals -l'autor ha treballat força des de la teoria queer-, uns monstres i uns marcians), però això és precisament allò de la nostra cultura que atreu des de fora. Tot i estar traumatitzats, els catalans ja estem morts: "els catalans som però no existim". Fernàndez és optimista: "Qui creurà en la nostra existència sinó nosaltres?". Des què vaig deixar la universitat, un espai d'una homogeneïtat cultural relativa, i finalment m'he incorporat en una gran empresa, amb una forta presència de mà d'obra qualificada procedent de fora del país i amb relacions molt estretes i freqüents amb els aparells estatals, el meu trauma de la diferència s'ha incrementat, resultat del "xoc de civilitzacions" (en paraules de Samuel Huntigton) experimentat. Fa temps que he assumit un nou paradigma per interpretar personalment el trauma cultural: insistir en la meva existència cultural, fer acréixer la visibilitat mitjançant una interpretació del món autocentrada. Catalunya és una terra en conflicte i Fernàndez, en el seu llibre, ens convida a acceptar la realitat sense traumes. Realment espero efectuar ja una segona lectura del llibre, aquesta amb el llapis a la mà i un paper per escriure-hi les idees en detall. Mentrestant, qui vulgui un resum de les seves conclusions, pot consultar l'entrevista a l'autor publicada a L'Avui.
1 de febrer del 2009
Consell 3: classificacions conceptuals
Existeixen diversos sistemes de classificació conceptual bibliogràfica. Les anomenades decimals estan constituïdes per un conjunt més o menys reduït de categories (una desena) que es despleguen en una jerarquia de subcategories i altres divisions. Els sistemes més emprats al món són la Classificació Decimal Universal (sobretot a Europa), la Dewey Decimal Classification i la Library of Congress (LCC). Aplicar una classificació d'aquesta mena a una biblioteca personal és desaconsellable, perquè és difícil i comporta temps. Ara bé, el nivell superior d'aquestes classificacions pot emprar-se per classificar els documents bibliogràfics en grans camps temàtics que ajuden a tenir una primera aproximació a la col·lecció. En altres escrits veurem altres sistemes de classificació temàtica més útils per a descriure amb més precisió els documents.
La taula següent mostra dos sistemes classificatoris universals:
Aquesta mena de classificacions tenen un caràcter universal (generalista), és a dir, pretenen abastar tot el territori disciplinar possible. Això fa que siguin poc aplicables a les biblioteques personals, sovint molt centrades en unes quantes matèries. Ara bé, en molts casos aquests sistemes poden ser adaptats perfectament en les biblioteques personals, amb unes petites modificacions. Per exemple, jo utilitzo el camp Ciències Territorials, que agrupa documents sobre geografia, urbanisme i gestió del territori.
En l'àmbit estrictament científic-acadèmic, existeixen altres classificacions més útils, com la Nomenclatura de la UNESCO. També existeixen classificacions específiques per a disciplines específiques, com el PACS utilitzat en Física i Astrofísica o la MSC per a les Matemàtiques, però aquests sistemes són ja massa detallats per ser aplicats (en canvi, poden ajudar al desenvolupament del fons de biblioteques).
Finalment, des de l'àmbit comercial (llibreries i editorials) existeixen classificacions molt generals i bàsiques, que tenen en compte sobretot el comprador del producte escrit. Per exemple, el Ministeri de Cultura espanyol distingeix set subsectors temàtics: Infantil i Juvenil, Llibres de text, Creació literària, Ciències socials i Humanitats, Ciència i Tecnologia, Temps lliure i Altres. Aquesta és una classificació aplicable en biblioteques familiars. En fi, cal saber-se confeccionar la classificació més a mida per a la biblioteca personal, sempre tenint en compte que ha de contenir pocs elements.
La taula següent mostra dos sistemes classificatoris universals:
| Dewey (DCC) | Decimal Universal (CDU) |
| | |
| 100 Filosofia | 1 Filosofia, Psicologia |
| 200 Religió | 2 Religió i Teologia |
| 300 Ciències socials | 3 Ciències Socials |
| 400 Llengües | 4 vacant |
| 500 Ciències pures | 5 Ciències Naturals |
| 600 Ciències tècniques | 6 Tecnologia |
| 700 Arts | 7 Art |
| 800 Literatura | 8 Lingüística, Literatura |
| 900 Geografia i Història | 9 Geografia, Biografia, Història |
Aquesta mena de classificacions tenen un caràcter universal (generalista), és a dir, pretenen abastar tot el territori disciplinar possible. Això fa que siguin poc aplicables a les biblioteques personals, sovint molt centrades en unes quantes matèries. Ara bé, en molts casos aquests sistemes poden ser adaptats perfectament en les biblioteques personals, amb unes petites modificacions. Per exemple, jo utilitzo el camp Ciències Territorials, que agrupa documents sobre geografia, urbanisme i gestió del territori.
En l'àmbit estrictament científic-acadèmic, existeixen altres classificacions més útils, com la Nomenclatura de la UNESCO. També existeixen classificacions específiques per a disciplines específiques, com el PACS utilitzat en Física i Astrofísica o la MSC per a les Matemàtiques, però aquests sistemes són ja massa detallats per ser aplicats (en canvi, poden ajudar al desenvolupament del fons de biblioteques).
Finalment, des de l'àmbit comercial (llibreries i editorials) existeixen classificacions molt generals i bàsiques, que tenen en compte sobretot el comprador del producte escrit. Per exemple, el Ministeri de Cultura espanyol distingeix set subsectors temàtics: Infantil i Juvenil, Llibres de text, Creació literària, Ciències socials i Humanitats, Ciència i Tecnologia, Temps lliure i Altres. Aquesta és una classificació aplicable en biblioteques familiars. En fi, cal saber-se confeccionar la classificació més a mida per a la biblioteca personal, sempre tenint en compte que ha de contenir pocs elements.
22 de gener del 2009
Hiperconcentració dels editors
Esfereïdor l'article publicat per l'escriptor francès Pierre Lepape a Le Monde Diplomatique (el Dipló) i que podeu llegir en català a l'edició andorrana d'aquest prestigiós rotatiu. Lepape s'adhereix a les tesis divulgades per André Shiffrin. A l'inici de l'article apunta dos dels grans trets definitoris de l'edició mundial actual: a) "l'afebliment espectacular de l'edició en els països pobres"; b) el fort i creixent pes específic que té l'edició del món anglosaxó, d'altra banda blindat a la producció estrangera: només el 3% de la literatura publicada al Regne Unit és importada d'altres països. Amb un panorama així, els catalans que van anar a Frankfurt (i, no ho oblidem, hi van cada any) ni tan sols van intentar penetrar en aquest enorme mercat, sinó que van decantar-se cap a espais editorials molt més oberts, com l'alemany (tampoc es pot dir que el món editorial espanyol sigui gaire receptiu a la producció llibrària catalana).
D'altra banda, el llibre no només es tracta com un producte comercial (cosa que no és nou, sinó que ja els romans el mercadejaven), sinó que se'n demana la plena rendibilitat financera. Tot això provoca una sèrie de mals: hiperconcentració dels editors, imposició i control dels temes sobre què versaran els nous llibres (s'imposa la World Literature davant els autors nacionals, així com el llibre mediàtic), sobreproducció (a l'Estat espanyol ja s'ha arribat a un punt perillós de sobreproducció llibrària, precisament en un lloc on no es llegeix pas gaire), precarietat dels treballadors intel·lectuals (per quan un conveni col·lectiu per als tècnics editors del nostre país?), etc.
També les llibreries en resulten afectades: tancament dels establiments petits, extensió de grans cadenes, tendència cap a la ideologia única, reducció del llibre de fons, etc.
En fi, per pensar-hi.
D'altra banda, el llibre no només es tracta com un producte comercial (cosa que no és nou, sinó que ja els romans el mercadejaven), sinó que se'n demana la plena rendibilitat financera. Tot això provoca una sèrie de mals: hiperconcentració dels editors, imposició i control dels temes sobre què versaran els nous llibres (s'imposa la World Literature davant els autors nacionals, així com el llibre mediàtic), sobreproducció (a l'Estat espanyol ja s'ha arribat a un punt perillós de sobreproducció llibrària, precisament en un lloc on no es llegeix pas gaire), precarietat dels treballadors intel·lectuals (per quan un conveni col·lectiu per als tècnics editors del nostre país?), etc.
També les llibreries en resulten afectades: tancament dels establiments petits, extensió de grans cadenes, tendència cap a la ideologia única, reducció del llibre de fons, etc.
En fi, per pensar-hi.
18 de gener del 2009
Manual de gastronomia
Manual de gastronomia
Indicacions pràctiques per al gurmet
Indicacions pràctiques per al gurmet
Jaume Fàbrega
Col·lecció El Cullerot
Col·lecció El Cullerot
Edito
rial Cossetània, 2008 - 211 pàgines
La producció editorial sobre cuina és immensa i quasi indigerible per als aficionats a aquest tema. Tanmateix, els llibres que tracten sobre gastronomia són escassos: sobre els menjars, els tipus de coccions, la història, les cultures culinàries, els processos, etc. Vaja, teoria de la cuina (i no pràctica, com serien els llibres de receptes). Per això, vaig rebre l'aparició d'aquest llibre amb tanta expectativa i més encara si procedia d'en Jaume Fàbrega, considerat un dels millors escriptors catalans sobre cuina, premiat en diverses ocasions, i alhora un dels grans divulgadors, defensors i apologetes de la nostra cuina. Ell ja ha escrit molts llibres (alguns d'ells de caràcter enciclopèdic), tant de receptes com d'història de la cuina, però jo no n'havia llegit cap encara. Tan sols l'havia sentit en algun programa de ràdio, a En Guàrdia, dirigit per l'Enric Calpena.
La meva perplexitat, doncs, després d'haver llegit el seu llibre i comprovar el garbuix de conceptes que s'hi troba, desordenats i poc explicats, la qual cosa fa que la seva lectura sigui dificultosa (també hi trobo a faltar un índex analític). Potser es tracta d'un llibre escrit amb presses? Hi té l'editor part de culpa? No es pot negar però que ens trobem davant d'un amant del tema, un gran coneixedor cultivat i gran defensor de la unicitat de la nostra cuina.
De totes maneres, si us agrada el món de la cuina, no deixeu de tenir aquest llibre. Seria bo, però, que l'autor reprengués el text i n'elaborés un de més extens, clar i detallat: un autèntic manual amb el qual puguem aprendre els fonaments de la gastronomia. De moment, us recomano seguir el seu blog, sempre interessant i suggerent. I també, si podeu, que llegiu l'article de l'autor al número 10 de la revista Òmnium, on resumeix el seu pensament d'una manera resumida però clara.
rial Cossetània, 2008 - 211 pàginesLa producció editorial sobre cuina és immensa i quasi indigerible per als aficionats a aquest tema. Tanmateix, els llibres que tracten sobre gastronomia són escassos: sobre els menjars, els tipus de coccions, la història, les cultures culinàries, els processos, etc. Vaja, teoria de la cuina (i no pràctica, com serien els llibres de receptes). Per això, vaig rebre l'aparició d'aquest llibre amb tanta expectativa i més encara si procedia d'en Jaume Fàbrega, considerat un dels millors escriptors catalans sobre cuina, premiat en diverses ocasions, i alhora un dels grans divulgadors, defensors i apologetes de la nostra cuina. Ell ja ha escrit molts llibres (alguns d'ells de caràcter enciclopèdic), tant de receptes com d'història de la cuina, però jo no n'havia llegit cap encara. Tan sols l'havia sentit en algun programa de ràdio, a En Guàrdia, dirigit per l'Enric Calpena.
La meva perplexitat, doncs, després d'haver llegit el seu llibre i comprovar el garbuix de conceptes que s'hi troba, desordenats i poc explicats, la qual cosa fa que la seva lectura sigui dificultosa (també hi trobo a faltar un índex analític). Potser es tracta d'un llibre escrit amb presses? Hi té l'editor part de culpa? No es pot negar però que ens trobem davant d'un amant del tema, un gran coneixedor cultivat i gran defensor de la unicitat de la nostra cuina.
De totes maneres, si us agrada el món de la cuina, no deixeu de tenir aquest llibre. Seria bo, però, que l'autor reprengués el text i n'elaborés un de més extens, clar i detallat: un autèntic manual amb el qual puguem aprendre els fonaments de la gastronomia. De moment, us recomano seguir el seu blog, sempre interessant i suggerent. I també, si podeu, que llegiu l'article de l'autor al número 10 de la revista Òmnium, on resumeix el seu pensament d'una manera resumida però clara.
5 de gener del 2009
Turisme de llibreries
He viatjat poc i sovint en ciutats. Per les seves característiques inherents, les ciutats concentren una gran oferta d'activitats capaces de satisfer bona part dels interessos dels seus visitants. És per això que cadascú cerca allò que més l'interessa quan visita una ciutat: hi ha qui va a totes les galeries d'art possibles, altres compren artesania, hi ha qui tanca bars i discoteques, etc. Per exemple, conec algú que li agrada l'arxivística i, en conseqüència, visita arxius. A mi, entre altres coses, m'agrada molt visitar-ne les llibreries i veure què s'hi ven.
Quina la sorpresa ha estat descobrir el bloc "Turisme de llibreries", publicat per Rafa Ocaña. No és un blog gaire prolífic ni actualitzat, però almenys confirma que existeixen altres persones que els agrada visitar llibreries durant els seus viatges. Recordeu que aquest blog meu que teniu entre les mans (les del ratolí o tambés les del teclat si us animeu a escriure algun comentari) té com un dels seus temes habituals el comentari de llibreries, totes aquelles que he conegut perquè hi compro o les he pogut visitar quan he sortit de viatge.
Quina la sorpresa ha estat descobrir el bloc "Turisme de llibreries", publicat per Rafa Ocaña. No és un blog gaire prolífic ni actualitzat, però almenys confirma que existeixen altres persones que els agrada visitar llibreries durant els seus viatges. Recordeu que aquest blog meu que teniu entre les mans (les del ratolí o tambés les del teclat si us animeu a escriure algun comentari) té com un dels seus temes habituals el comentari de llibreries, totes aquelles que he conegut perquè hi compro o les he pogut visitar quan he sortit de viatge.
Llibreries de Tarragona
Tarragona ha estat sempre una ciutat ben dotada de llibreries, si bé modestament.
Potser la més emblemàtica ha estat la Llibreria la Rambla, fundada tot just fa 40 anys en un bonic edifici de regust modernista situat a la mítica rambla tarragonina. Fou fundada per un grup d'emprenedors tarragonins, inquiets catalanistes que apostaven encertadament i assenyadament per la cultura. Aquella època, a els darrers anys del franquisme, era propícia perquè qualsevol iniciativa d'aquesta mena es convertís aviat en un focus d'activitat, creació i idees. El pes que tingué la Ra
mbla en això fou immens.
L'àvia sempre comprava els llibres aquí i jo també vaig començar a fer-ho. La llibreria, però, ha perdut amb el temps, no ha acabat de saber introduir-hi els elements propis del màrqueting de llibreries (ara fa temps que no hi vaig, però). No obstant això, no ha perdut pistonada en l'organització d'activitats culturals. I és present a Internet...
Una altra llibreria generalista de la ciutat és l'Adserà, situada a la Rambla Nova, davant de l'establiment anterior. També és una d'aquelles llibreries mítiques, de tota la vida, fundada per un professor de batxillerat al mateix temps que la Rambla. Està dividida en dos establiments contingus: la llibreria universitària i la pròpiament generalista. L'Adserà és una d'aquelles llibreries en què els llibres folren totes les parets, fins ben bé al sostre. Té bon llibre de fons però, és clar, aquest sistema d'emmagatzemar els llibres actualment és caduc i dificulta enormement resseguir les lleixes en cerca d'alguna cosa interessant. La secció universitària és prou interessant.
Totes dues llibreries, la Rambla i l'Adserà, disposen de bons fons en literatura, història i temes locals. També és bo trobar-hi lectures en altres idiomes.
Si deixem la Rambla Nova, l'altre sector que aplega bones llibreries és el carrer del Gasòmetre. Abans hi havia la Llibreria Anglesa i la Vyp. Ara hi ha La Capona i l'Abacus.
La llibreria La Capona és bastant nova (de l'any 1997), de concepció moderna i, en conseqüència, està destinada més aviat al mercat: poc llibre de fons, presència important del llibre infantil-juvenil, etc. Bona literatura i compromís amb el territori. També s'hi organitzen activitats culturals.
Finalment, l'Abacus fou la primera seu tarragonina de la coneguda cooperativa catalana de llibres i papereria (l'altre establiment és a Reus). Abans de res, us recomano que us en feu soci, almenys per gaudir-ne dels descomptes en tota mena de material de papereria, joguines i llibres. Tot i que no està especialitzada en llibres, en tenen molts i ben classificats. També enfocada cap al mercat, té poc llibre de fons. No és una llibreria en el sentit de trobar-se amb un llibreter, especialista en el tracte al públic i en la cerca de llibres per a la venda. És clar, això es nota.
Encara em deixo la llibreria antiquària Catedral, situada al Cós del Bou, tot i que s'escapa del camp que vull abastar aquí sobre les llibreries generalistes. També la llibreria de la Generalitat, de la qual me n'ocuparé en algun altre escrit. No està mal.
mbla en això fou immens.L'àvia sempre comprava els llibres aquí i jo també vaig començar a fer-ho. La llibreria, però, ha perdut amb el temps, no ha acabat de saber introduir-hi els elements propis del màrqueting de llibreries (ara fa temps que no hi vaig, però). No obstant això, no ha perdut pistonada en l'organització d'activitats culturals. I és present a Internet...
Una altra llibreria generalista de la ciutat és l'Adserà, situada a la Rambla Nova, davant de l'establiment anterior. També és una d'aquelles llibreries mítiques, de tota la vida, fundada per un professor de batxillerat al mateix temps que la Rambla. Està dividida en dos establiments contingus: la llibreria universitària i la pròpiament generalista. L'Adserà és una d'aquelles llibreries en què els llibres folren totes les parets, fins ben bé al sostre. Té bon llibre de fons però, és clar, aquest sistema d'emmagatzemar els llibres actualment és caduc i dificulta enormement resseguir les lleixes en cerca d'alguna cosa interessant. La secció universitària és prou interessant.
Totes dues llibreries, la Rambla i l'Adserà, disposen de bons fons en literatura, història i temes locals. També és bo trobar-hi lectures en altres idiomes.
Si deixem la Rambla Nova, l'altre sector que aplega bones llibreries és el carrer del Gasòmetre. Abans hi havia la Llibreria Anglesa i la Vyp. Ara hi ha La Capona i l'Abacus.
La llibreria La Capona és bastant nova (de l'any 1997), de concepció moderna i, en conseqüència, està destinada més aviat al mercat: poc llibre de fons, presència important del llibre infantil-juvenil, etc. Bona literatura i compromís amb el territori. També s'hi organitzen activitats culturals.
Finalment, l'Abacus fou la primera seu tarragonina de la coneguda cooperativa catalana de llibres i papereria (l'altre establiment és a Reus). Abans de res, us recomano que us en feu soci, almenys per gaudir-ne dels descomptes en tota mena de material de papereria, joguines i llibres. Tot i que no està especialitzada en llibres, en tenen molts i ben classificats. També enfocada cap al mercat, té poc llibre de fons. No és una llibreria en el sentit de trobar-se amb un llibreter, especialista en el tracte al públic i en la cerca de llibres per a la venda. És clar, això es nota.
Encara em deixo la llibreria antiquària Catedral, situada al Cós del Bou, tot i que s'escapa del camp que vull abastar aquí sobre les llibreries generalistes. També la llibreria de la Generalitat, de la qual me n'ocuparé en algun altre escrit. No està mal.
Una història de la Cosmologia
He aprofitat les vacances de Nadal per llegir la "Historia de la Cosmología", de Helge Kragh, publicada l'any passat per Crítica (Barcelona) dins de la seva exquisita col·lecció Drakontos. És un llibre interessantíssim, gens pesat de llegir. Fa temps que m'interesso per l'univers i abans de començar la carrera de Física havia aplegat una bona col·lecció de literatura de divulgació sobre el tema. La major part dels llibres, però, tendeixen a exposar els models científics vigents, mentre que les referències històriques solen reduir-se a la concepció de l'univers dels antics grecs i medievals. Aquest llibre, però, revela la complexitat de l'evolució del pensament cosmològic. El filòsof de la ciència T. Kuhn ja ho deia que els llibres de text solen presentar els models científics complets i coherents, sense mostrar les ziga-zagues necessàries per arribar a assolir-los: segons aquesta manera de fer (altrament lògica si no volem triplicar el nombre de pàgines dels llibres de text científic), sembla que totes les teories científiques superades siguin acientífiques.
D'altra banda, pel que fa a la Cosmologia, cal dir que la darrera dècada s'han produït notables avenços observacionals que han canviat una part substancial del paradigma cosmològic. Per tant, els llibres de Gamow, Weinberg, Hawking, Gribbin, esdevenen obsolets i l'obra de Kragh actualitza els meus coneixements.
Ara bé, com que aquest blog parla de l'edició en llengua catalana, he de deixar el llibre de banda i voldria tractar un parell de temes que m'han sorgit arran d'aquesta lectura:
a) Llibres de cosmologia en català. La cosmologia, una branca del coneixement entre la ciència i la filosofia, però també l'astronomia i l'astrofísica són de les disciplines científiques que compten amb més literatura de divulgació. El fenomen no és nou, ja que existeixen obres sobre l'Univers adreçades al gran públic des del segle XIX, amb Camille Flammarion a França o Agnes M. Clerke a Irlanda i Anglaterra. Actualment, existeixen molts autors coneguts de divulgació científica sobre l'univers, sobretot anglosaxons i francesos que són traduïts a manta al castellà. Editorials catalanes com Crítica o Tusquets hi han consagrat col·leccions esplèndides. Malauradament, a penes es fan traduccions al català. Els èxits editorials estrangers aterren a Catalunya per ser traduïts directament i únicament al castellà per ser irradiats a tot el món hispànic. Pel que fa a autors espanyols, els temes astronòmics i cosmològics han estat poc tractats, amb diversos llibres més o menys efímers; potser hi destaca José Manuel Sánchez Ron, més centrat però en la història de la física. El mateix es pot afirmar dels autors catalans, els quals solen provenir de les universitats.
Una excepció: el professor Eduard Salvador, cosmòleg de la UB, és dels pocs que ha divulgat temes cosmològics en llengua catalana. Recordo el seu llibret "L'Univers conegut", publicat per Barcanova en la seva col·lecció Biblioteca Cultural (llàstima que ja no existeixi!), que es llegia perfectament bé pel públic llec. L'obreta fou editada el 1992, just l'any que es donava a conèixer l'espectre de cos negre de la radiació de fons de microones amb les seves petites inhomogeneïtats. Avui en dia el llibre ja és obsolet, ja que des del 1998 els coneixements cosmològics han sofert una expansió notable amb el descobriment que l'univers s'accelera i està ple d'energia fosca.
Una altra excepció: potser l'autor que ha escrit més sobre l'univers en català és l'eminent David Jou, professor sitgetà de la UAB, també poeta. Li conec el "Matèria i materialisme", un llibret molt recomanable, i "El laberint del temps".
Pocs llibres més trobaríem d'autors catalans (i en la nostra llengua) que parlin sobre cosmologia.
b) Dèficit històric de cosmòlegs hispànics. Kragh és un reputat historiador de la ciència danès (que escriu en anglès, com és habitual entre els autors escandinaus). En el llibre que comentava a l'inici de l'escrit, Kragh fa un repàs molt clar de la història de les idees que han forjat els coneixements dels humans sobre l'univers, des dels antics grecs a les teories més actuals. Kragh hi cita molts científics i destaca que, el darrer segle, les contribucions a la cosmologia han provingut de moltes nacionalitats, tot i que -això no ho diu- sovint amb la intermediació dels Estats Units o el Regne Unit. Sense la promoció històrica d'aquests països a la recerca mitjançant cervells reclutats arreu no s'explicaria, per exemple, la presència de tants indis en la cosmologia (com Narlikar o Chandrasekhar). Ara bé, a banda de científics provinents de les grans potències (USA, UK, Alemanya, França o Rússia), l'estudi de l'univers ha rebut aportacions de bona part dels països de cultura occidental (i d'alguns orientals, com Japó). Kragh arriba a citar estonis (Ernst ölpik), suecs (Alfvén), danesos (Hertsprung), mexicans (Vallarta), austríacs (Selety), neerlandesos (Sitter), entre d'altres. Ara bé, no n'hi ha ni un d'espanyol i, per tant, tampoc català. Bé, no oblidem Francesc Aragó, el físic nascut al Rosselló, que el fan passar per francès.
El mercat editorial en llengua catalana, petit però considerable, hauria d'apostar molt més per la divulgació de temes científics, i l'univers és potser dels que més atrauen als lectors. Potser, llavors, molts científics catalans s'animarien a publicar per al gran públic, tal com ho han fet els meteoròlegs, un col·lectiu mediàtic que està present en el panorama editorial català.
Consell 2: Eines per elaborar catàlegs bibliogràfics
Si aleshores creieu que necessiteu catalogar la vostra biblioteca personal, quines eines estan a disposició? Quan era més jovenet, abans de tenir ordinador, tenia un catàleg per fitxes, però això ara ja ha passat a la història. Per catalogar la nostra biblioteca hem d'emprar programes informàtics. Potser el catàleg més senzill possible seria una llista dels documents ordenada alfabèticament. Ara bé, seria bo treure un millor partit de l'ofimàtica: un catàleg informatitzat ha de permetre emmagatzemar gran quantitat d'informació, establir relacions entre diversos registres, incloure llistes controlades de metadades, etc.
A Internet es pot localitzar una gran quantitat d'aplicacions informàtiques per a catalogacions bibliogràfiques: no recomano tant les aplicacions adreçades a l'àmbit domèstic (sovint massa senzilles i poc flexibles), sinó les destinades a petites biblioteques (com les biblioteques escolars o d'entitats). En aquest darrer cas es troben programes totalment gratuïts pensats no tant sols per a la catalogació sinó per encabir altres tasques de gestió. Per exemple, Koha o CDS-ISIS, aquest distribuït per la UNESCO.
En el meu cas, utilitzo una base de dades creada expressament mitjançant MsAccess (també ho podríeu fer amb OpenOffice Base o altres similars). Els registres estan aplegats en una taula principal que inclou diversos camps o metadades: alguns són lliures, mentre que altres són controlats, és a dir, el seu valor està restringit. Aquests possibles valors finits que pot tenir un determinat camp o metadada es recullen en altres taules que es relacionen amb la taula principal. Després, l'aplicació permet dissenyar un formulari per accedir i treballar amb la taula de registres de manera més còmoda i agradable. Finalment, es poden dissenyar informes i consultes que s'autocompleten cada vegada que s'executen i que resulten en llistats de registres ordenats per criteris que hem programat prèviament. A banda de la taula principal, que inclou pròpiament el catàleg de la biblioteca personal, es poden pensar en introduir altres taules relacionades amb altres catàlegs: música, llibres antics, vídeos, etc. Sobre els criteris utilitzats per a la catalogació i la classificació en parlarem en un altre escrit.
A Internet es pot localitzar una gran quantitat d'aplicacions informàtiques per a catalogacions bibliogràfiques: no recomano tant les aplicacions adreçades a l'àmbit domèstic (sovint massa senzilles i poc flexibles), sinó les destinades a petites biblioteques (com les biblioteques escolars o d'entitats). En aquest darrer cas es troben programes totalment gratuïts pensats no tant sols per a la catalogació sinó per encabir altres tasques de gestió. Per exemple, Koha o CDS-ISIS, aquest distribuït per la UNESCO.
En el meu cas, utilitzo una base de dades creada expressament mitjançant MsAccess (també ho podríeu fer amb OpenOffice Base o altres similars). Els registres estan aplegats en una taula principal que inclou diversos camps o metadades: alguns són lliures, mentre que altres són controlats, és a dir, el seu valor està restringit. Aquests possibles valors finits que pot tenir un determinat camp o metadada es recullen en altres taules que es relacionen amb la taula principal. Després, l'aplicació permet dissenyar un formulari per accedir i treballar amb la taula de registres de manera més còmoda i agradable. Finalment, es poden dissenyar informes i consultes que s'autocompleten cada vegada que s'executen i que resulten en llistats de registres ordenats per criteris que hem programat prèviament. A banda de la taula principal, que inclou pròpiament el catàleg de la biblioteca personal, es poden pensar en introduir altres taules relacionades amb altres catàlegs: música, llibres antics, vídeos, etc. Sobre els criteris utilitzats per a la catalogació i la classificació en parlarem en un altre escrit.
"La ignorant manera de classificar els llibres de ciència"
Us afegeixo un link a un escrit aparegut al bloc "Així De Simple, Així De Natural", un interessant i actiu blog de ciència. La situació que comenta l'autor és molt habitual a la llibreria de la FNAC. Algun dia m'hi entretindré...
Llibreries: La Central, de Barcelona
Com a primera llibreria que vull comentar en el blog, començo per una de les que més m'agraden, on em sento més còmode. La primera llibreria La Central va obrir les portes al carrer Mallorca, 237, de Barcelona i recentment ha ampliat notablement el seu espai, ocupant el primer pis de l'edifici. També van obrir una altra llibreria al carrer Elisabets, en un emplaçament magnífic, a l'interior de l'antiga capella de Misericòrdia. La llibreria s'ha especialitzat sempre en humanitats i ciències socials, i disposa d'un fons bibliogràfic molt important, tant de llibre nou com llibre de fons, a banda d'organitzar molts actes culturals en les seves dues seus.
Una des les característiques que sempre destaco d'aquesta llibreria és el potent sistema de classificació del coneixement que utilitza. En primer lloc, els llibres s'ordenen per grans disciplines, les habituals: Literatura, Història, Lingüística, Art, etc. Dins de cada matèria, han sabut diferenciar subtemàtiques, tenint en compte la interdisciplinarietat de molts llibres. Potser va ser de les primeres llibreries on hem trobat lleixes amb el títol d'"Estudis de gènere", "Estudis culturals" o "Estudis sobre la lectura". Encara més, el seu indret web incorpora tota aquesta classificació i, a més, cada llibre és assignat a una línia disciplinar (una mena de centre d'interès, en l'argot dels bibliotecaris) molt concreta i específica, que em penso que li'n diuen Recorregut. Els recorreguts poden ser grups de llibres tan amplis com "La dictadura franquista" o tan específics com "Administració de justícia en la Guerra Civil". N'hi ha més de 3.000!
Una altra de les característiques que aprecio més de la llibreria és que ha sabut incloure les diferents llengües de cultura del nostre entorn en el seu repertori. Els llibres estan ordenats per matèries i no per llengües. Aquest mètode és una fita per dues raons: en primer lloc, els llibres en català comparteixen lloc amb els llibres d'altres idiomes i així desapareix aquella absurditat encara present en algunes llibreries, sobretot petites, en què hi ha un apartat sota el títol "Llibres catalans"; en segon lloc, la llibreria assumeix que el lector culte català és capaç i sol llegir en diverses llengües, especialment francès i anglès, però també italià i portuguès. Això li dóna a la llibreria un aire cosmopolita (ells s'autoanomenen llibreria internacional) i ofereix la confiança que es pot estar al dia de determinades matèries publicades en altres països, no només en el nostre.
La Central ha sofert una gran expansió els darrers deu anys i s'ha introduït en el negoci de les llibreries de museus. Aquest tema, però, el tractaré en un altre escrit del blog.
Matèries més ben assortides: literatura, art, crítica literària, estudis culturals, filosofia, antropologia, història
Matèries menys ben assortides: lingüística
Targeta client: Sí
Activitats culturals: Sí
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
